Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

El temps com a qualitat de l'existència

3f el-temps-200-serhioPer Javier Bustamante Enriquez
Poeta
Barcelona, març 2009
Foto: Serhio

«Voldria que el temps s’aturés avui, tinc tantes coses a fer!». Molts matins començava el dia amb aquest pensament. Ja des del llit s’obria la jornada davant meu com una agenda atapeïda. Un dia vaig obrir els ulls i en lloc de desitjar que el temps s’aturés, vaig tenir la intuïció que el qui m’havia d’aturar en el temps era jo. «Atura’t en el temps, sostén-te en el temps: es tracta d’això», em vaig dir. El temps seguia transcorrent com cada dia, però jo no. Per una estona em vaig poder instal·lar en el temps, com qui arriba a una casa nova i la comença a recórrer, a conèixer. Em sentia estrany en una dimensió que, alhora, ens és tan íntima.

Coneixem realment el que és el temps? Ens hem parat a estar en el temps? Certament, quan parlem de temps ho fem en sentit de durada. Percebem el temps per la caducitat de la matèria. Per exemple, el creixement de les plantes, els animals i el mateix ésser humà. O per la degradació d’una casa antiga o el desgast d’una màquina. També ens adonem del temps en els cicles naturals, com el transcurs del dia o el pas de les estacions. Fins i tot, des de fa segles computem el temps per mitjà de calendaris i rellotges de tota mena.

Però, de què ens serveix adonar-nos que existeix una realitat que anomenem temps, si pensem que transcorre paral·lel a la nostra vida com si hi fos estrany? El temps no és un rellotge girant com una sentència que anuncia: «s’acaba el temps». O un factor extern que ens fa envellir. Som «compostos de temps», per dir-ho d’alguna manera. Tal com som compostos d’aigua, gasos, molècules i cèl·lules de diversa índole. Tot organitzat de tal manera que fa possible la nostra existència.

El temps és una de les qualitats de la contingència, és a dir, dels límits que ens fan éssers possibles. Gràcies al fet d’existir, som capaços de contenir en nosaltres el temps. Naixem, creixem i morim: el temps està inscrit en nosaltres. Durant el temps que habitem, som. D’aquí la importància de ser conscients del temps, de la nostra dimensió temporal en aquesta vida. Això ens facilita «ser» amb millor definició. Afinar la nostra essència, adquirir temperància.

No podem detenir el temps. Seria equivalent a voler detenir la nostra pròpia existència. Tampoc no podem retrocedir en el temps o anar més de pressa. Aquestes accions podem realitzar-les amb una pel·lícula, no amb la nostra vida. En la percepció del temps actuen les emocions: quan gaudim d’alguna cosa semblaria que el temps avança més de pressa; quan patim, els minuts són hores. Em pregunto: podríem invertir les velocitats, és a dir, fer que els moments grats siguin més duradors i els ingrats més breus? Difícil… els éssers humans estem més acostumats a dividir el que succeeix en bo i dolent, i moltes vegades sentim que el que és dolent pesa més o dura més que el que és bo.

Descobrir el temps en cadascun de nosaltres ens obre els ulls al que realment som. Experimentem sentir-nos com una fruita que no sofreix cap interrupció en el procés de la seva existència. Després de la pol·linització, la flor perd els seus pètals i deixa pas a una petita fruita. Encara no té la forma ni la grandària definitives, però ja hi és continguda tota la informació. La fruita, un cop comença a créixer no para de fer-ho. I arriba fins on arriba: per informació genètica, pel clima, per la quantitat d’aigua que hagi rebut de la planta, pel lloc de la branca on li ha tocat brotar… Arriba al seu límit de creixement i maduresa. D’un moment a l’altre el creixement fa un gir i, en lloc d’augmentar de grandària, la fruita comença a perdre volum, líquid, consistència. La pell que l’embolcalla s’arruga. El color i l’olor canvien. La fruita es va concentrant més en si mateixa, es prepara per a ser fecunda d’una manera nova. Arriba un punt en què el lloc que la unia a la branca es trenca i cau a terra. La seva pell és ja molt feble i propensa a trencar-se, alliberant les llavors que duu a dintre.

Des de l’eclosió de la flor fins que la fruita cau a terra i hi deixa anar les llavors, el temps manté el ritme en la vida d’aquell ésser. El temps no li vé de fora per a fer-la madurar, sinó que és una qualitat més de la seva contingència.

Els éssers humans, en anar avançant en la nostra existència, experimentem el temps en els canvis que anem tenint. Percebre el temps és una capacitat humana. Del néixer no ens n’hem adonat, en canvi, del fet que existim i que morirem en qualsevol moment, sí que en podem ser conscients. La nostra condició de temporalitat pot dur-nos a l’angoixa existencial: tot s’acaba, jo moriré, moriran els qui conec, les coses no duren! Però també pot dur-nos a l’alegria existencial: visc!, per un lapse de temps i sota unes condicions, però visc! Els éssers vius no som en funció del temps, no existim per a ell. Per contra, el temps és per als éssers vius, és una qualitat de la seva existència.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *