Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Prínceps de fum

6c princeps-200-a-schlumpfPer Rodrigo Prieto
Màster en psicologia social
Barcelona, juny 2009
Foto: A. Schlumpf

«…et juro que aquesta vegada no m’equivoco. Acabo de conèixer el meu príncep blau. El vaig trobar al metro per casualitat. Alt, fort, elegant i viril… em va seduir quan el vaig sentir increpar un subjecte que intentava robar-me. N’hi va haver prou amb tres paraules perquè el paio sortís corrent per l’andana. Després em va tranquil·litzar i em va dir que estigués més atenta amb les meves coses. Tot va passar en qüestió de segons. Després va tornar al seu lloc –just davant meu–, em va mirar fixament i em va somriure… Em moro per veure’l una altra vegada!!!».

El text és d’una dona de trenta-dos anys, llicenciada i «viatjada», o sigui, una persona amb una certa formació, experiència i criteri; no obstant això, les seves paraules semblen d’una adolescent. És la força del mite del príncep blau, una imatge que racionalment sabem que no existeix, però que en la pràctica moltes i molts segueixen esperant.

Tradicionalment, aquest mite es refereix als prínceps dels contes de fades, com «La Ventafocs», «Blancaneus» o «La Bella dorment», que solen rescatar les donzelles de la seva vida infeliç a través de perilloses fetes o màgics petons. La versió femenina del mite podria ser la de «la dona 10»; no obstant això, no ha entrat tan a fons en la cultura popular, com a imatge de la «dona perfecta», ja que només es refereix a l’ideal físic de la dona «somiada» per alguns homes.

Segons el professor de literatura Severino Calleja, el personatge neix amb aquest nom en «una llegenda romanesa del segle XIX anomenada «El Príncep Blau de la llàgrima» i representa «…[la] construcció folklòrica d’un cúmul d’ideals entorn d’un personatge que encarna el matrimoni, les noces enteses com a final feliç, com a recompensa» (http://es.wikipedia.org/wiki/Prí­ncipe_azul); així i tot, el mite és antiquíssim. Ja en el segle I aC en trobem antecedents en històries com la de Rhodopis, una esclava grega a Egipte que va arribar a ser reina després de casar-se amb el faraó Amasis (570-536 aC) (http://www.ancientworlds.net/aw/Article/461904).

En termes generals el mite del príncep blau condensa una sèrie de trets que representen la imatge ideal d’home amb qui una dona voldria tenir una relació estable i formar una família «per a tota la vida». Així, aquest «home perfecte» imaginari és seductor, fidel, generós, estalviador, misteriós, fiable, poderós, obedient, divertit, seriós, romàntic, pràctic, rude i sensible, entre altres característiques (en molts casos contradictòries).

El psicòleg Pablo Nachtigall afirma que la creença en aquest mite pot ser considerada una síndrome (la Síndrome del Príncep Blau), ja que constitueix una distorsió greu de la realitat. Explica que si bé és sa aspirar a estimar i a ser estimat per una persona, l’origen d’aquest desig pot marcar una important diferència: no és el mateix desitjar una parella estable, des d’una actitud adulta, de connexió amb un mateix i amb unes activitats i una vida social satisfactòria, que fonamentar aquest desig en una vida insatisfeta, solitària, plena de mancances i infantil. (http://www.palermonline.com.ar/multimedia/Osho/004_principe_azul.htm).

Nachtigall afirma que aquesta és una creença irracional, ja que totes les persones tenim qualitats i defectes (i –afegiríem nosaltres– aquests poden ser considerats com una cosa o una altra depenent de la situació en què es manifestin i de qui les interpreti). Reconèixer i acceptar aquesta ambivalència és part de la necessària maduresa d’una persona i peça clau per a relacionar-nos harmònicament amb els qui ens envolten.

El «conte» de l’amor

El príncep blau no és un personatge aïllat, sinó que «funciona» només en el context d’un «conte de fades», és a dir, d’un món imaginari habitat per éssers fantàstics, màgics i inexistents… com el mateix príncep. Aquest món imaginari és el de l’amor romàntic; és a dir, de l’amor entès com a sensació de papallones a l’estómac, capvespres violetes, música de violins, arcs de Sant Martí i felicitat perpètua. Cal recordar que els contes de fades van ser escrits per a transmetre a un públic infantil la moral d’una època determinada (el Renaixement), sens dubte molt diferent de la que ens regeix en l’actualitat. Només així s’explica el maniqueisme dels seus personatges, la màgia com a mitjà per a resoldre els problemes, la passivitat dels personatges femenins i l’heroisme dels masculins, entre altres trets.

Actualment una persona adulta i madura sap (o hauria de saber) que l’amor no és només una «sensació», sinó que també requereix molta voluntat; també sabem que els problemes no es resolen «per art de màgia», sinó que ens n’hem de fer càrrec, en la part que ens toca i en la mesura de les nostres possibilitats, capacitats i ganes; i, per descomptat, que els rols de gènere de fa quatre segles no tenen cap relació amb els actuals… tot i això, és curiós constatar com avui gairebé ningú no creu en les fades, però sí en els prínceps blaus.

Hi ha versions més actuals i sofisticades d’aquest mite, com les descrites per Luis López en la seva tesi Un recorregut pel mite del príncep blau. Entre elles el «temerari romàntic», l’«artista inspirat i dement», el «rebel sense causa» i el «drogoaddicte dolent i sensible» (http://criticaenconserva.blogspot.com/2009/02/el-mito-del-principe-azul-de-luis-lopez.html). Tant en la seva versió original com en aquestes renovades, la principal característica del príncep blau és que constitueix una representació parcial i idealitzada d’un home (o dona) amb qui a algunes persones els encantaria tenir una relació duradora.

Per descomptat, cap d’aquestes idealitzacions no es fixa en els defectes i manies de la persona suposadament «perfecta»; tampoc no tenen en compte que amb el temps tots canviem (d’ànim, de cos, de salut, de gustos, de desitjos, de creences, etc.); no consideren tampoc l’entorn social (familiar, filial i professional) del personatge idealitzat, ni encara menys s’aturen en la influència dels factors socials (estrès, crisi, assetjament, etc.) en el seu comportament.

Somiar el mite del príncep blau, és a dir, una imatge idealitzada i parcial de l’altre és –com a mínim– il·lús i només pot portar-nos una desil·lusió darrere l’altra. Les relacions duradores es construeixen a poc a poc, sobre la base del coneixement mutu, el respecte, el diàleg, l’acceptació i l’afecte. I mai no podrem estar segurs de si seran «per a tota la vida» o no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *