Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Ser o estar malalt

10c ser-200-ed-yourdonPer Josep M. Forcada
Metge
Barcelona, octubre 2009
Foto: Ed Yourdon

Sóc malalt o estic malalt? El primer terme va a l’essència de la malaltia en què indica una manera de ser, una forma estable de vida. El segon es refereix a una realitat transitòria, es tracta d’un fet accidental. En la realitat quotidiana, la majoria de persones diem que estan malaltes, ja que en el fet de ser malalt s’acostuma a posar l’accent en una mena de pessimisme perenne, marcat per la irreversibilitat de l’agent causant de la malaltia i que evidentment envaeix el terreny de la felicitat i de la normalitat en la vida.

Hi ha moltes malalties cròniques que presenten aquest segell, però a la llarga s’hi pot conviure fàcilment. A partir de l’acceptació, de la lluita per guarir-se, aquesta persona malalta acostuma a entendre la seva manera d’existir amb dignitat. A vegades mantenint una educada discreció, altres convidant els altres a entendre el seu patiment i altres fent-los-hi participar provocant compassió, llàstima o rebuig.

Aquell que és malalt sovint ha de tenir present el sentit social que li crea: atencions per a no contagiar, necessitats d’ajut, complementarietat associant-se amb altres, etc., per a poder conviure permanentment amb uns límits concrets. Qui és malalt crea en el seu entorn un ambient de malaltia –involuntàriament: la por dels corrents d’aire, del fred, del sol, de la pols, dels microbis, etc., que fa que els altres se li hagin d’apropar habitualment amb una certa precaució. La malaltia crònica acostuma a empetitir les possibilitats de fer una vida social habitual. Els horitzons es limiten, així com els costums, les relacions familiars, els ambients socials, de tal manera que freqüentment es redueixen els lligams amb el món exterior.

Hi ha també formes de ser malalt que és el primer que et fan saber: sóc al·lèrgic, diabètic, etc., però en la nostra cultura, a causa d’un cert pudor, no s’acostumen a declarar moltes altres malalties: sida, tuberculosi, càncer, esquizofrènies, etc. En tot això potser hi ha un element que falla: el concepte de persona. Sembla que per a ser una persona sana s’ha de ser un superman i si no és així a un li sembla que li manca tot. Encara que un sigui o estigui malalt, no ha de mancar res a la pròpia personalitat, enmig d’un món ben concret i no un altre. Hauríem d’entendre clarament que la malaltia no afegeix res a l’essència de la persona tant si s’està temporalment malalt o per a tota la vida.

Qui està malalt sap que amb poc temps la seva situació potser canviarà i tornarà a ser el d’abans. Les seves temences no arriben mai a un límit amarg. Hi ha sempre una propera llum. Hom creu que és un malson, però passatger. Quantes vegades aquest estar malalt és espectacular i terrible, però en el fons és com una foguerada que passa.

Ben cert que l’estat de la malaltia, llarga o curta, pot alterar l’esperança i fins i tot l’humor, la pau i la serenor, l’equilibri, però, malgrat tot, és tan humana la malaltia que avui li hauríem de fer un simbòlic monument. Al peu caldria recordar: «A la germana malaltia», i a sota: «sempre propera». És tan necessari entendre-la!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *