Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Informació i democràcia en la societat digital

12b inf-240-jabkaPer Íñigo Damiani
Psicòleg
Roma, desembre 2010
Foto: Jabka

El final de la primera dècada del segle XXI sembla exigir que es reformuli unes quantes de les poques certeses que es tenien l’any 2000 sobre l’anomenada ben ampul·losament «societat de la informació». Milions d’ordinadors dialoguen amb altres tants telèfons mòbils, el correu electrònic i el web ens segueixen pel carrer. La cultura digital ha arribat a una enorme complexitat. Milions d’usuaris/productors alimenten el ciberespai amb tota mena de continguts que es reprodueixen en els diaris en paper i a l’inrevés; l’acceleració dels fluxos informatius converteix qualsevol anècdota de poble en un esdeveniment mundial. S’ha trencat la frontera entre vida privada i àmbit públic; ningú no es planteja si el que posa a circular per la xarxa pot tenir conseqüències.

I tot i això, fa només deu anys la UNESCO celebrava a París el seu tercer Congrés sobre infoètica, amb el propòsit d’animar a la reflexió sobre els desafiaments ètics, legals i socials del ciberespai. Igual que els anteriors, datats el 1997 i 1998, afrontava temes com l’accés a la informació, el concepte d’«ús legítim» d’aquesta informació i els principis per a generar legislacions nacionals que protegissin la dignitat humana, la seguretat, la vida privada i la llibertat d’expressió en les xarxes mundials. Es donava per fet que les democràcies es consolidarien amb les possibilitats d’aquesta nova era, amb la informació i el coneixement com a primera matèria del seu desenvolupament. Pensaven en unes democràcies amb la participació responsable i informada dels ciutadans i dels cossos socials, juntament amb la transparència dels governs.

Avui tota aquesta discussió adquireix matisos completament nous. Encara que la informació pot estar a l’abast de la mà, l’usuari responsable ha de superar, per a trobar-la, la barrera invisible de la superficialitat. Les notícies acostumen a arribar simplificades en breus titulars. La pressa, l’escassesa d’espai i el desig de vendre, a més, despullen la notícia dels matisos que li donen cos i profunditat. La màquina de fer notícies treballa a preu fet darrere de l’última novetat. Però, sobretot, les dades arriben descontextualitzades, sense les claus de lectura que són pròpies de tota autèntica comunicació. Breus paraules extretes d’un discurs polític, d’un estudi científic, d’un procés judicial, ens són servides sense el seu context com a frases lapidàries en els titulars per a buscar el màxim impacte emotiu. Creiem que hem estat informats i només ens han donat una cosa semblant a un cop de puny al nas: no tenim el codi de comprensió de la notícia. Algunes persones llegeixen els articles sencers, però no són gaires les que busquen verificar, en les fonts directes, la notícia íntegra. I, quantes s’aplicaran a aprofundir sobre els antecedents o marc d’aquell fet per comprendre’l realment? Així, són milions les persones que viuen en el que podria anomenar-se una «fantasia de la informació». Tenim moltes dades, de vegades parcials i inconnexes, i pocs elements per a extreure un autèntic coneixement.

Un voyeurisme molt estès posa la societat davant el difícil equilibri de dos drets humans essencials per a la democràcia: el dret a la privacitat i a la llibertat d’expressió. Aquests en suposen, a més, un de més ampli, expressat en la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans: «Tota persona té dret que s’estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius». No serà necessari revalorar-lo en la nova realitat digital?

Una de les més belles característiques d’Internet és la seva no regulació; però la condició de la seva continuïtat és una societat que comparteixi uns valors de convivència i respecte (fair play) que avui semblen escassejar. L’anomenada «ciberguerra» que s’ha suscitat entorn dels partidaris i els detractors de Wikileaks i de Julian Assange és només l’últim capítol d’una nova fase de l’era digital, que no ha acabat pas encara. José Alcántara, autor de La societat del control i La neutralitat de la xarxa, assegura que un ús irresponsable del poder de la xarxa només dóna motius perquè es legisli en contra i es busqui el control d’Internet.

Les democràcies del segle XXI, sobreviuran als esculls d’una població atordida per infinitat de dades sense context i per un anecdotari inútil? Sorgirà la societat del coneixement, acomplint el somni de la UNESCO? El flux informatiu del ciberespai, servirà a una veritable maduració de la democràcia? Confiem que sí, però per a aconseguir-ho és urgent elaborar, d’una manera creativa, una nova infoètica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *