Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Del no al sí

5a si-240-lucy-amachuyPer Javier Bustamante.
Poeta.
Barcelona, maig 2012
Foto: L. Amachuy

Es diu que una de les primeres paraules que aprenen els nens i nenes és «no». Els que són mares i pares ho saben. Hi ha un moment en què les criatures a tot hi diuen «no». I moltes vegaddes no és que s’estiguin negant a alguna cosa, simplement diuen «no». L’explicació que donen els especialistes en el desenvolupament infantil és que el «no» és una forma de començar a afirmar-se en l’autonomia. Quan l’infant diu «no», vol dir una cosa com ara «jo sóc capaç», «no depenc de tu per a tot». És una manera d’adquirir independència de tot el que l’envolta, de reconèixer-se un ésser amb entitat pròpia.

En el fons és com clarificar les coses, separar el «jo» del «no-jo». En estadis de desenvolupament posteriors, com és el cas de l’adolescència, aquesta actitud primitiva es tradueix en una certa rebel·lió contra els progenitors, contra el que signifiqui autoritat o ordre establert. Les persones volem ser nosaltres mateixes i moltes vegades comencem per definir-nos a partir del que no som i del que no volem. «No estic segur del que sóc, però sí del que no sóc». Aquesta frase ho resumeix tot.

Ja en les últimes edats de la vida, el «no» torna a servir-nos de crossa per a autodefinir-nos. No ens sentim part d’aquestes noves generacions que fan les coses, veuen la vida i resolen els problemes d’una manera diferent de com es feia abans.

Què expressa el «no»? Al capdavall és una encarnació, o millor dit, una verbalització del límit. Com una fina pell, el «no» delimita el que sóc i el que no sóc, el que sento i el que no sento, el que penso i el que no penso. Des de petits ens anem conformant a partir de la diferenciació. Projectem enfora el que no som i deixem a dins la pell la identitat del que som.

Ara bé, no estem pas condemnats al «no». Mantenir-nos en aquesta cosmovisió ens fa tornar éssers excloents, segregant el que som del que no som. També correm el risc de viure en un món dual: bo-dolent, sí-no, teu-meu… Sense veure-ho tot en positiu, ja que estaríem en risc de caure en una simple ingenuïtat, hauríem d’anar empenyent aquest «no» cada cop més enfora, eixamplant els nostres límits per a ser més incloents.

Obrir-nos al «sí» implica una presa de decisions del que sí que som i de la realitat que ens ha fet possibles. El sí és possibilista i realista. Per a arribar a plantar-nos a la vida a partir del «sí» cal molta humilitat. Evidentment, hem de reconèixer el que no som, però aquesta no ha de ser la nostra pell, el nostre límit, ja que tindríem el perill de viure l’existència en negatiu i d’una manera infantil: jo no vaig ser, no sóc, no seré… El «sí» implica un alt grau d’acceptació: jo vaig ser, sóc, probablement seré…

El «sí» comprèn una posició incloent de la realitat. Assumir amb un «sí» la meva existència la dota d’un gran valor i comporta el fet d’assumir amb un «sí» l’existència d’altres éssers vius. També ens fa més compassius davant els fets que se’ns presenten a la vida, obrint-nos a la comprensió del que els ha motivat.

El trànsit del «no» al «sí» no és un pas definitiu ni una opció permanent. Passem la vida oscil·lant entre les dues maneres de situar-nos davant la realitat. Tanmateix, com més ens acostem a la realitat d’una manera seriosa, més profunds, més consonants i concordants són els nostres «sís». Els «nos» són més passatgers i simplement ajuden al discerniment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *