Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Racisme cultural: una amenaça que ressorgeix a Europa

2b racismo-cultural-240Per Caterine Galaz i Valderrama
Doctora en ciències de l’educació.
Barcelona, febrer 2013
Foto: Creative Commons

Potser pels efectes d’una crisi social que es passeja per les ciutats europees, o bé per l’evidència d’una primacia individualista i d’autoprotecció personal i nacionalista que ja s’anunciava amb la massificació d’un dels models socioeconòmics menys col·lectivistes de la història humana, tornem a observar –tal com va succeir no fa gaires anys a Europa– fenòmens de rebuig directe i de discriminació contra persones considerades com a «diferents» en els carrers.

A Barcelona, fa molt pocs dies, un grup de joves, fent ostentació de símbols neonazis, va colpejar un nen de catorze anys d’origen indi, que hagué de ser dut a l’hospital, mentre a València sorgia una polèmica per un cartell en el barri de Russafa que deia obertament: «No es lloguen pakistanesos». Dies abans la plantilla del club Milan de futbol havia abandonat un partit amistós a Itàlia, davant els insults racistes constants contra un dels jugadors proferits per l’afició contrària. A Grècia, un diputat d’Alba Daurada va exigir al Parlament grec fer públiques les xifres dels nens de les guarderies classificats per països, assenyalant en campanya «netejar guarderies i hospitals de clandestins». A Hongria, a finals de l’any passat, es va organitzar una manifestació pública contra la convivència amb persones d’ètnia gitana. En tres dies de competició dels Jocs Olímpics, dos esportistes van ser expulsats per bromes i comentaris racistes a les xarxes socials. Dia a dia es vulneren drets fonamentals en els Centres d’Internament per a persones Estrangeres i les denúncies queden, moltes vegades, en llargs processos legals sense sortida clara. I anar fent… A tot Europa és cada vegada més palès el suport a partits polítics d’extrema dreta que no s’avergonyeixen de rebutjar i criticar persones residents d’origen estranger, mentre que alguns països com Alemanya, Itàlia, Holanda i França duen a terme programes d’enduriment de les polítiques migratòries.

La crisi, una excusa

Moltes persones en mirar aquestes notícies poden pensar que és una conseqüència directa de la situació social i econòmica que es viu en el vell continent, i que si s’actua d’aquesta manera és per la desesperació de buscar «culpables» a una situació personal i local que angoixa. Un «boc expiatori» transitori per a projectar-hi les pròpies ansietats.

Tot i això, aquesta idea pot comportar un parany: darrere sembla llegir-s’hi que aquestes expressions racistes són només conseqüència natural de la crisi i que sense ella, aquest racisme no existiria. Ben al revés: aquest racisme cultural emergeix i no té pudor d’evidenciar-se públicament, perquè obeeix a un sentiment latent, ocult, implícit, no solament en les persones que l’expressen, sinó també, de diversa manera, en la gent del carrer i en diverses institucions socials, polítiques, de comunicació, educatives, en lleis, història narrada i en la mateixa valoració cultural que fem dels nostres llocs de referència.

En altres paraules, el racisme explícit –del qual, de tant en tant, sabem pels informes periodístics– no té por de sortir perquè hi ha un suport racista social que no és explícit, que està en la aprehensió del que considerem com «l’altre» i «l’altra» diferent.

D’allí la importància actual del clam d’algunes plataformes antifeixistes i antixenòfobes, i de diverses ONG defensores dels drets humans, que intenten trobar ressò, paral·lelament, a tot Europa.

Actuar contra el racisme latent i l’explícit requereix accions a tots els nivells. Començant per abandonar una passivitat en el sistema legal, que, mentre planteja mà dura en els fluxos migratoris d’entrada, diu ben poc de la convivència interna i de la proliferació i actuació pública de grups clarament racistes.

Les expressions de violència directa o indirecta contra persones d’origen estranger qüestionen els fonaments mateixos d’una democràcia i la base dels drets fonamentals. Per tant, una comunitat que vol actuar contra el racisme, no pot ser permissiva ni donar protecció ni suport a entitats socials i polítiques que llancin crits directes o indirectes contra persones d’altres procedències. Les lleis antixenòfobes i antiracistes exigeixen una vinculació directa legal i mediàtica, i una efectivitat pública perquè la societat interioritzi una ètica d’acollida i de convivència pluricultural real.

Fer els ulls grossos… o intervenir?

D’altra banda, la intervenció social contra el racisme i la xenofòbia té una particular importància en l’actual context europeu. Si bé l’interès mediàtic ha estat centrat en els fets més directes de violència racista, l’interès polític i institucional demana posar l’accent no tan sols en la defensa d’aquestes persones agredides, sinó també en un dispositiu d’acció que afronti el racisme menys evident subjacent en qualsevol de la nostra comunitat. Calen, sens dubte, dispositius d’educació i sensibilització constants en tots els nivells socials

Fins ara, les poques accions que s’han anat duent a terme, no sembla que hagin tingut els efectes esperats. Generalment la intervenció està centrada en la sensibilització contra el racisme a través de missatges de persuasió i la promoció dels fets culturals dels diversos grups, possibles objectes de discriminació. Aquestes actuacions moltes vegades són aïllades en espais informals d’actuació –xerrades i actes públics– o dins d’aparells formals educatius –per exemple, adreçada als joves a les escoles– o fins i tot amb població ja sensibilitzada –aquella que assisteix voluntàriament a activitats antiracistes.

No obstant això, la sensibilització no es pot fer «només» entorn d’arguments racionals, sinó que hauria d’apel·lar també a continguts emocionals, en els quals fermenten les actituds racistes. I, d’altra banda, aquells arguments racionals no poden afectar la consciència de qui manifesta actituds racistes, si no se sent cridat a aquest tipus d’activitats.

Donar a conèixer aspectes culturals dels grups minoritaris no és suficient per a generar l’acceptació, la tolerància i el respecte: s’ha de treballar en l’endogrup mateix, qüestionar fins i tot la mateixa centralitat que es dóna als propis signes identitaris. Cal apel·lar als aspectes no conscients i a aquells que no volem qüestionar: les nostres pròpies bases de pensament i cultura, des de les quals jutgem els altres grups i persones. En definitiva, qüestionar el nostre propi etnocetrisme. Perquè el racisme latent que modula les conductes racistes no quedi intacte, cal re-configurar les pròpies creences.

Sens dubte, no es pot deixar tot en mans d’un fet poc manejable com la resolució d’una crisi econòmica: el racisme s’estén quotidianament en petits gestos –prejudicis, estereotips, rumors– i en grans polítiques socials, als quals totes les persones hem d’estar atentes i que hem d’evitar seguir expandint.

Recuperar el somni «europeu» que va emergir després de la Segona Guerra Mundial i de les seves atrocitats afegides, comença a convertir-se en un imperatiu ètic, si es vol mantenir una comunitat democràtica i en cohesió social, lliures d’un rebuig cultural o ètnic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *