Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

És rendible envellir?

2c envejecer-240

Per David Martínez i García
Economista
Barcelona, febrer 2013
Foto: http://cort.as/7RBQ

Durant les últimes tres dècades del segle XX es va registrar un augment espectacular, en els països desenvolupats, de les persones que superaven els 60 anys. I durant aquestes dues primeres dècades del segle XXI, s’aconseguirà una altra fita demogràfica: un fort increment de les persones que tenen al voltant dels 80 anys. Per primera vegada a la història, quatre generacions coexisteixen. Podríem dir que mai ha existit tanta «quantitat de vida», compartint el mateix entorn d’espai i de temps. Aquesta és una fita per a celebrar!

Tanmateix, aquest nou rècord aporta un interessant debat i, a la vegada, força pors per saber si aquesta situació és econòmicament viable. Fins i tot, ens podríem arribar a preguntar si aquest envelliment és rendible o satisfactori, des del punt de vista econòmic.

En aquest sentit, dedueixo que aquest allargament de la longevitat de les persones està directament relacionat amb la despesa pública feta des de sanitat. És a dir, com més recursos econòmics dediquem a la prevenció i tractament de les malalties, més possibilitats obtenim per poder viure una vida més llarga.

Per altra banda, les pensions que reben aquelles persones que ja han acabat la seva dedicació professional, anomenades jubilades, creixen de forma espectacular en allargar-se la seva esperança de vida.

Aquests dos tipus de despeses, juntament amb la despesa pública de cobertura de les necessitats de les persones grans (residències, suport a la llar, a les famílies, etc.), han estat les fites més importants assolides en l’estat de benestar.

Des del punt de vista econòmic, totes les transferències de l’Estat dirigides a cobrir aquestes necessitats, es consideren majoritàriament en la seva dimensió de despesa. No obstant això, no cal anar molt a fons per adonar-nos que aquestes partides són extraordinàriament dinamitzadores de l’economia.

Això realment és així perquè gran part d’aquesta despesa va dirigida al consum. En primer lloc, les pensions i ajudes per suport a la gent gran, difícilment passen a formar part de l’estalvi. Són recursos que una part molt important es destinen a adquirir béns i serveis de primera necessitat. A la vegada, permeten reduir la càrrega econòmica de les famílies que tenen persones grans al seu càrrec, facilitant destinar aquests recursos a noves inversions, plans de pensions o altres despeses.

Per altra banda, el fet que augmenti l’esperança de vida, fa que les persones que anomenem jubilades, gaudeixin d’una bona salut, majoritàriament, fins ben entrats els 70 anys, la qual cosa es tradueix en una millora de la seva autonomia que té un reflex directe en les pautes de consum d’aquest col·lectiu. Com la necessitat d’omplir el seu temps lliure, de ser útil, de relacionar-se, d’adquirir i transmetre coneixements i necessitat de gaudir del temps lliure.

En arribar als 75 anys apareixen noves necessitats de la gent gran relacionades amb els requeriments i les dependències causades per la vellesa i que requereixen de cuidadors especialitzats, infraestructures gerontològiques, equipaments domèstics, necessitat de persones de suport domèstic, etc.

Totes aquestes dinàmiques, com he dit abans, són grans motors de desenvolupament de l’economia ja que fomenten la creació de nous negocis, mouen importants inversions, faciliten un espai important per a l’emprenedoria i generen un gran nombre de llocs de treball que contribueixen de manera molt substancial a la creació de riquesa.

Per últim, cal ressaltar quelcom que no està comptabilitzat com a riquesa nacional i que fa referència a l’important tasca que realitza aquest col·lectiu de gent gran en referència a tenir cura dels seus néts i del suport a les llars dels seus fills. Una tasca que no està remunerada i que tampoc forma part de cap indicador econòmic, però que és un gran generador d’economia.

Retornant al títol de l’article, puc concloure que envellir és força rendible. L’envelliment és un motor de la nostra economia i no tant pel resultat productiu que aporta, sinó també per tot aquell substrat que no es veu, però que sosté gran part de les actuacions de la societat. La nostra societat que s’està enriquint degut a la vellesa i encara es pot enriquir molt més si sap gaudir de les seves vivències, recompensa la seva discreta tasca i aprèn a decantar el millor de la seva experiència.

No oblidem, però, que l’autèntica inversió que s’ha de fer en l’àmbit de la vellesa, no és tant la de batre rècords de longevitat, com la d’oferir la màxima dignitat possible al final de les nostres vides.

Publicat a la Revista RE

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *