Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Rebre afecte

4e recibir-afecto-240 Per Eva Galí i Molas
Psicòloga
Barcelona, abril 2013
Foto: http://apoyopersonal.com/

Com a éssers humans ens desenvolupem en diferents dimensions: corporal o física, psíquica, afectiva i social. Això vol dir que tots tenim la necessitat d’atenció i d’aprenentatge en tots aquests àmbits. El ritme de desenvolupament de cada individu en cadascuna d’aquestes àrees depèn fonamentalment de les diferents circumstàncies materials, socials i culturals del seu propi entorn.

L’afectivitat, encara que no en siguem conscients, l’hem apresa des de ben petits i sovint només des de l’experiència o, millor dit, des de la interpretació que nosaltres mateixos hem fet de les nostres pròpies experiències afectives, més que des d’un aprenentatge interactiu, reflexiu i explícit. Molts de nosaltres hem experimentat l’afectivitat sense cap aprenentatge o informació prèvia de la complexitat de les relacions afectives, sinó que hem fet un autoaprenentatge i sovint sense cap revisió posterior.

L’afectivitat és una de les poques dimensions que l’ésser humà comença a viure abans d’aprendre-la, bé per mancances educatives, bé perquè el nadó ja la viu abans que els pares sàpiguen ben bé com transmetre-la-hi. Per tant, és més habitual del que seria desitjable que ens hagin presentat una afectivitat fragmentada.

És a dir, des de ben petits, la família, l’escola i altres agents socials ens han pogut ensenyar que cal donar als altres, perquè hi tenim una mena de deute moral, o que és bo expressar agraïment a la vida i als altres, o mostrar l’altruisme innat en l’ésser humà o fer un acte d’amor, segons els diferents contextos socio educatius. Però no ens han ensenyat altres cares de l’afectivitat, com és la relació amb nosaltres mateixos i la necessitat d’aprendre a rebre afecte.

De vegades el que és difícil és aturar-nos per escoltarnos a nosaltres mateixos, bé per manca de temps, bé perquè estem acostumats a donar sempre i no a rebre, o bé perquè ens trobem més còmodes en la posició d’ajudar i donar que en la de rebre i acceptar. És la manca de consciència que els nostres sentiments i la nostra expressió afectiva porten l’empremta de la nostra pròpia socialització, la que fa que sovint no ens donem noves oportunitats de viure diferents maneres d’estimar, a nosaltres mateixos i als altres.

Quan ens sentim compromesos amb alguna causa mancada de suport social, o quan oferim la nostra ajuda a algú des del cor, d’una banda, ens lliurem sense esperar-ne res, i de l’altra, comencem a entrar en contacte amb una altra cara de l’afectivitat, a aprendre a rebre l’ajuda i el caliu dels altres quan els necessitem. Sovint ens costa estar receptius al suport afectiu dels altres perquè aquest fet ens fa sentir febles i molt vulnerables, i aquesta sensació ens fa sentir temorencs i insegurs emocionalment.

El voluntariat social ens aporta uns guanys que no podem rebre d’una altra manera, prendre consciència del fet que tots necessitem l’atenció i l’afecte dels altres, perquè saber rebre també és un acte de generositat.

És una oportunitat de tirar a terra els murs de la indiferència afectiva perquè les mancances, inseguretats i habilitats que tenim puguin conviure amb més harmonia. Donar i rebre són les dues cares de l’arquitectura i de l’essència humana: els dos vessants es complementen i ens sostenen, i els millors fruits de l’ésser humà es produeixen quan van plegades. En essència no és millor donar que rebre: l’encert està a saber trobar l’oportunitat d’exercir l’una o l’altra en cada moment o situació. És la nostra interpretació socio culturalment creada i impregnada per la nostra vulnerabilitat, la que ens fa sentir segurs quan donem i insegurs o febles quan rebem.

Ajudar i deixar-nos estimar ens ajuda a atansar un equilibri entre donar i rebre, que sense cap mena de dubte nodrirà positivament les nostres relacions de parella, fills, pares, companys de feina, amics, coneguts i desconeguts. Donar-se l’oportunitat de perdre la por de rebre afecte, independentment de quina sigui la mà que ens l’ofereixi, ens allibera suaument de la por de sentir-nos inestables emocionalment, i també ens podem sentir més generosos i segurs a l’hora de donar afecte als altres.

És ben cert que el voluntariat social o qualsevol tasca feta des de la filantropia no té una compensació material o econòmica, però si més no ens ajuda a expandir-nos en noves formes d’estimar els altres i a nosaltres mateixos, i a entrar en contacte amb un amor veritablement lliure, moment en el qual desapareixen molts fantasmes de les pors de l’ésser humà. D’una banda, perquè prenem consciència de col·lectivitat, s’esvaeixen les sensacions de solitud i, fonamentalment, perquè ens reconeixem capaços de les nostres valuoses aportacions. Aquestes contraprestacions inevitablement ens acaronen l’autoestima i ens il·luminen l’ànima.

Donar als altres és rebre, amb escreix, amor per nosaltres mateixos i rebre’l dels altres, perquè «retro alimenta» el nostre cicle afectiu vital, l’aprenentatge del qual esdevé il·limitat.

Publicat a la Revista RE

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *