Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Es marceix, el meu país?

CAPÇALERA-Mafalda-convivenciaPer Anna-bel Carbonell i Rios
Educadora
Barcelona, setembre 2014
Foto: Creative Commons

Les notícies dels darrers temps ens porten a un desànim generalitzat. Quina és la causa? Podríem dir que un desarrelament de la societat vers els seus representants democràticament escollits, per una banda i, per l’altra, la confirmació que per a la majoria dels ciutadans les condicions de vida són cada cop més difícils.

En aquesta dualitat, sobta una apreciació distinta de cadascuna de les parts. Una part creu que la situació està millorant, i l’altra no és capaç de veure la millora ni fent el màxim esforç. Com és possible aquesta disparitat de sentiments si ambdues parts comparteixen el mateix espai físic (diguem-ne país, per posar-hi un nom)?

I si diem que compartim el mateix país, tenim clar què entenem per país? Hem utilitzat la paraula per a definir l’espai físic, però cadascú de nosaltres ens hem de preguntar quin sentit li donem. Crec que entre les possibles definicions, tots podríem estar d’acord que país és aquell ens que formem entre tots, com a suma d’individualitats. Una suma d’heterogeneïtats sota un paraigua prou gran per a aixoplugar-nos a tots. Ens oblidem, però, que no n’hi ha prou amb la suma, sinó que cal construir plegats.

Aquest ens, doncs, ha de transmetre aquells valors individuals consensuats per tots els components. Malgrat això, ens adonem que els valors que ens identifiquen no són compartits per tothom. Una part dels representants del conjunt ha decidit fer interpretacions subjectives del concepte de bé comú, i ha adoptat el predomini de la individualitat (la seva pròpia) com a concepte definidor de la seva visió de l’ens.

El desencís, la desil·lusió, el sentiment d’engany, la constatació de les diferents mentides, tot ens porta a creure que no hi ha remei; que malgrat el canvi que pugui arribar per la via democràtica, tot continuarà igual. És, doncs, un moment òptim per a l’aparició de nous líders, els quals, amb un discurs d’allò més demagògic, ens prometen solucions a curt termini i poc creïbles.

I, en realitat, la capacitat de canvi està en cadascú de nosaltres mateixos, en els valors que conreem al llarg de la vida i transmetem als nostres fills i filles. En les certeses assolides dia a dia mitjançant l’esforç vital de ser persones; en el fet de ser capaços de mantenir els principis fonamentals, l’ètica de mínims de la qual neix el diàleg intercultural, intergeneracional… davant de qualsevol situació que s’esdevingui. Uns valors pouats en l’interior de cadascú, de cada nucli familiar, de cada comunitat educativa…

És des de l’interior de cadascú, com a ciutadà, que cal començar la revisió del que entenem per bé comú, solidaritat ciutadana, bon veïnatge… Des de la convicció i la fortalesa dels nostres valors; des de la seva resistència a la pròpia autocrítica i anàlisi. En resum: és des de la nostra voluntat, que de debò contribuirem a la millora del conjunt de la comunitat de convivència per sobre del benefici individual. Com diu Nelson Mandela: «L’honradesa, la sinceritat, la senzillesa, la humilitat, la generositat sense esperar res a canvi, la manca de vanitat, la bona disposició per a ajudar el proïsme (qualitats molt a l’abast de tot ésser) són la base de la vida espiritual d’una persona», i només a partir d’aquesta base evitarem que es marceixi el nostre país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *