Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Preguntar, escoltar i respondre: afers vitals

interrogacionPer Josep Sabater
Escriptor 
Barcelona, novembre 2014
Foto: Creative Commons

Tota pregunta amb sentit pressuposa ja una resposta. És clar que també hi ha preguntes, les respostes a les quals tenen tan poc sentit com aquelles. Preguntes aparentment gratuïtes, redundants, absurdes, innecessàries o, més que preguntes, respostes amb interrogant, i no pas retòriques. I, tanmateix, totes elles legítimes. Solen ser preguntes que un es fa a si mateix, perquè davant d’un altre i en veu alta seria fàcilment ridiculitzat. Per exemple: «Tinc poca o molta gana de menjar? Ni poca ni molta», quan un ja ha acabat de fer-ho i n’ha quedat satisfet. La manca de sentit de la pregunta–resposta rau en el temps en què s’ha formulat. Si s’hagués fet abans de menjar hauria estat perfectament lògica, comprensible, pertinent i significativa. I la resposta probablement també.

Amb tot aquest preàmbul no pretenc altra cosa que posar de manifest una dada al meu criteri cabdal: els humans som éssers interrogadors, més encara, interrogants vivents. Podem aprendre moltes coses al llarg de la nostra vida. Però si no assumim íntegrament dues qüestions essencials en el nostre coneixement, això és: preguntar i respondre són les úniques tasques que ningú no pot fer per nosaltres, altrament, qualsevol aprenentatge, per sòlid i extens que s’estimi, ens deixarà amb la sensació un xic desassossegadora que no acaba de ser propi. Car preguntar i respondre és, abans i sobretot, un afer vital de cadascú, preacadèmic i metaacadèmic. Tot mètode d’estudi, d’investigació, comprensió i explicació de la realitat comporta una dinàmica interrogadora en els seus processos d’aproximació
–logicoracional, inductiva i deductiva– a l’objecte de saber, que ve impulsada per la voluntat de ser en allò conegut.

El que hi ha per conèixer és el camp obert per la nostra capacitat de preguntar-nos i el que hi ha de conegut és la resposta que hi donem, la qual, si bé pot tancar provisionalment un camp de coneixement, no és mai sense obrir-ne un altre; això és, sense fer-se més preguntes. Preguntar, doncs, respon sempre a una recerca humana de sentit, començant per les preguntes sobre un mateix, que són tal volta les més difícils de respondre, car un mateix no acaba mai de conèixer-se del tot. D’aquí que un no cessi mai tampoc d’interrogar-se sobre això i allò, justament per ser l’home un animal interrogant.

Vist així, crec que caldria parar esment a un fet que tendim a passar per alt, per no dir a ignorar o esquivar: tota pregunta no deixa de ser també un problema. Problema que és precisament el que molts cops no volem afrontar, no podent evitar la pregunta amb què aquell s’expressa. En altres paraules, no creiem que sigui negatiu fer preguntes, interrogar-nos sobre les coses, les relacions, els esdeveniments, etc., però en canvi sí que ens fa una certa angúnia i neguit que rere cada pregunta hi hagi un problema que demana solució, tant si se’n troba com si no. I és que ens resulta més conflictiu, negatiu i dolorós no veure sortida als problemes que no pas veure respostes a les preguntes.

Una pregunta sense resposta és existencialment més suportable que un problema sense solució. Davant d’un problema per al qual no tenim la clau de solució preferim no qüestionar-ne el perquè. Donar-lo per fals problema o fins enganyós, bandejar-lo, esperar que ens el resolgui un altre, o que es dissolgui amb el pas del temps, sense demanar-nos si el dit problema no haurà sorgit d’una mala o inadequada resposta a una determinada pregunta, o és que simplement no podem acceptar cap problema com a tal, pel que és, sense preocupar-nos ni molestar-nos a buscar una possible solució.

Sí, els problemes certament ens inquieten, altrament no es podrien prendre com a oportunitats per a créixer, millorar, superar-se, avançar, perquè ens deixarien inactius, aquietats, paralitzats i pitjor de com estàvem abans d’ensopegar-nos-hi en el camí de la vida. Però també sorgeixen en el nostre horitzó mental en forma de preguntes recurrents que no podem deixar de fer-nos sense desanimar-nos, ja que no hi ha cap resposta que tanqui definitivament el camp del coneixement i doni per conclosa la nostra tasca interrogadora.

Si ens adonéssim de com n’és, de positivament problemàtica, l’existència humana trauríem més fruit de les preguntes pel seu sentit. I, paradoxalment, no problematitzaríem tant aquells problemes reals que no presenten cap resolució clara. I a aprendríem a veure’ls i viure’ls des d’un realisme existencial que aposta per un sí a l’ésser humà personal, amb els problemes que això comporta, exclusius de la nostra espècie. La intuïció ens diu clarament que per la nostra condició humana la mort és l’únic estat aproblemàtic. I el no-ser, ni això. I les preguntes que puguem fer-nos pel més enllà d’aquesta, tant si creiem en un ésser transcendent com si no, no són més que una mostra evident del molt que vivim i som des dels problemes i en els problemes, la positivitat o negativitat dels quals no ve tant de les bones o males solucions donades, com de l’encert o desencert de l’actitud interrogadora amb què els encarem i plantegem.

Qui no es fa mai cap pregunta no és aquell qui creu que ja ho sap tot, car abans alguna se n’ha fet, sinó aquell que no sap que no sap. Fins i tot l’infant en les seves primeres preguntes es desvetlla ell mateix al saber més primari, desvetlla la seva ignorància natural, revela la seva intel·ligència més fresca i lluminosa i desentela la seva capacitat interrogadora. L’atenció que posa a tot el que l’envolta, veu i sent, l’habilita especialment a aprendre i escoltar les primeres paraules com si fossin l’aliment més saborós i fecund de la seva tendra vida mental. Els adults, cada cop que preguntem ens disposem a rebre també un o altre tipus d’aliment a l’intel·lecte i els sentits, el qual és més profitós i gratificant com més atenció i escolta posem en la resposta. No es tracta, òbviament, de passar-se el dia fent preguntes i d’anar pel món interrogant tothom per això i per allò altre, però aquell que tendeix a fer-ho està molt més a prop de portar la seva ignorància al límit de si mateixa i a transformar-la en rica i activa font de coneixement, que en el món cibernètic i supertecnificat en què vivim és com dir que l’home refusa de subordinar la seva intel·ligència natural a qualsevol artefacte d’intel·ligència artificial que pensi, resolgui problemes, es faci preguntes i les respongui per ell.

Preguntar, escoltar i respondre: afers vitals. I tal volta els tres darrers reductes humans en els quals encara ens és donat crear i mantenir interrelacions i connexions de sentit, en què l’empatia, la confiança, comunió i humilitat entre els uns i els altres prevalgui per damunt de qualsevol interacció mediada per la tecnologia, per alta i avançada que sigui. Aquí és justament on ens juguem la nostra sobirania i integritat psicointel·lectual i moral. El nostre ethos, en el seu sentit més plenari.

Share

One thought on “Preguntar, escoltar i respondre: afers vitals

  1. Llegida aquesta extensa exposició crec que, no sempre es bo, preguntar tot allò que ens pot passar per la ment.
    La persona, per naturalesa, esta encuriosida per tot allò que l’ envolta però al preguntar sobre una qüestió en concret, molt possible que no obtingui cap tipus de resposta perquè la resposta, física com a tal, està en un mateix.
    Es més fàcil preguntar moltes vegades, per tafaneria o encuriosits, que per obtenir alguna cosa convincent davant el dubte.
    Però, amb el degut respecte un mateix, abans, te que cercar, observar, discernir i respondre sobre la pregunta a fer i es probable que trobarà la resposta a allò que busca o li preocupa.
    I això no vol dir que no preguntem. Es bo conèixer les opinions, que ens poden ajudar, però amb cura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *