Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

L’educador social: una mirada diferent, una mirada sistèmica

pic-amicsPer Toni Rubio Nicás
Educador Social i UCAE
Barcelona, desembre 2014
Foto: http://blocs.xtec.cat

Els educadors, en el nostre treball diari, formem part de tot un entramat de vivències i situacions que tenen relació amb l’infant, amb l’adolescent, amb les seves famílies i  amb el seu paper en l’entorn social. No concebem aquesta relació d’una manera independent o aïllada; tot al contrari, és una xarxa d’interconnexions entre tots els elements que la conformen.

És important reconèixer que les situacions amb què ens toca treballar no són fets aïllats sinó el resultat d’una manera de fer, d’una forma de relacionar-te amb el teu grup, d’un codi generat per relacions circulars.

No podem valorar una actitud, una aptitud, una reacció o una resposta d’una manera aïllada. Hem de tenir la capacitat d’observar amb una mirada oberta i des d’una visió globalitzadora. El nen és un punt concret d’un cercle en expansió sense cap epicentre concret.

Tenim la sort de treballar amb infants amb una capacitat d’adaptació impressionant i que responen perfectament a la teoria de l’homeòstasi, paraula que prové del grec homos, «similar», i stasis, d’«estat», «estabilitat», concepte que Claude Bernard descriu com una «propietat i una capacitat dels éssers vius per a mantenir una condició interna estable compensant els canvis en el seu entorn mitjançant un intercanvi regulat de matèria i energia». I és aquesta capacitat la que els atorga el punt resilient necessari per a sobreviure a les seves condicions familiars i d’entorn.

El que observem en la primera relació que establim amb l’infant és un sentiment de culpabilitat i de responsabilitat per tot el procés familiar generat. Creuen que són ells amb el seu comportament els que han generat la intervenció de l’administració. Per tant, s’ha de fer un treball de desculpabilització molt intens i hem d’explicar que no són ells els responsables, al contrari, que ells són les víctimes d’un entorn familiar i social concret i que, en molts casos, són patrons que es van repetint de generació en generació.

També hem de treballar sobre el concepte darwinià basat en la teoria de les espècies, segons el qual només sobreviu el més fort. Ells han de veure que la conformació d’interaccions solidàries dintre d’un grup, en què tots tenen la seva funció de reforç i compensació és la millor manera de crear vincle i dret de pertinença i, per tant, la millor fórmula d’equilibrar el sistema i fer que hi hagi un intercanvi equilibrat.

Amb aquesta visió global i àmplia, evidentment, hem de buscar una metodologia basada en estratègies i tècniques aplicables als diferents àmbits de l’entorn de l’infant; familiar, social, escolar i d’organització. Hem de buscar la manera de trencar patrons i d’externalitzar cada cas i crear dinàmiques que modifiquin i estabilitzin les descompensacions que hi ha.

Si mirem i escoltem l’infant, si el volem ajudar, hem d’observar tot allò que no es veu i que arrelen el nen en la seva situació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *