Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Vivint al dia

images (2)Per Javier Bustamante Enríquez
Poeta
Barcelona, gener 2015
Foto: Dukan

Em va passar que, després d’assistir a una celebració, un amic em va demanar que el deixés descansar a casa meva, que era a prop, perquè estava esgotat. Feia poc que havia tingut un accident. Jo no m’hi podia pas negar, però interiorment pensava: «Fa dies que no he tingut temps d’endreçar la casa i està feta un desastre». Malgrat tot, no m’hi podia negar, ja que aquest bon amic necessitava un descans abans de continuar la jornada.

Vaig continuar pensant i dient-me: «Aquesta és una lliçó d’humilitat per a tu. La teva realitat present és aquesta. No has tingut temps de tenir neta casa teva. La petició del teu amic és un bon toc d’atenció». I així va ser. Aquella tarda el meu amic va descansar una estona en una casa que estava feta més o menys un caos.

Però d’altra banda, tot era una paradoxa, perquè jo anava molt mudat a la celebració. Moltes vegades ens passa això: cuidem l’exterior i descuidem l’interior. Es tracta d’una gran incongruència que és molt freqüent. És més fàcil guardar les aparences, maquillar les limitacions i fer veure que estem sempre bé. En canvi, el més difícil és la coherència, és a dir, que allò que diem o proclamem amb les nostres actituds, sigui realment el que vivim i creiem. No es tracta d’anar poc mudats perquè no ens hem pogut fer el llit, sinó d’anar buscant l’equilibri per aconseguir arribar en pau a tots els aspectes importants de la vida quotidiana.

Aquell matí jo estava preparat per a anar a una festa, m’havia arreglat perfectament i feia goig. No obstant això, no estava preparat per a rebre la visita inesperada d’un amic a casa. És com quan parlem molt i escoltem poc. Som excel·lents oradors, podem estar hores exposant la nostra opinió sobre tots els temes, però no ens adonem de les persones que hi ha al voltant nostre ni de si ells també tenen alguna cosa a aportar-nos.

L’hàbitat natural de cadascú és la seva persona, la seva individualitat, la seva peculiaritat. I aquest hàbitat s’estén als àmbits pels quals un es mou: la casa, el treball, els amics… La manera com un es cuida també es reflecteix en aquests àmbits de co-existència.

Aquell dia de contrastos em va ensenyar que no estava preparat per a la vida. La vida, tota ella, és una sorpresa. Certament hi ha coses previstes, anotades a l’agenda, i coses previsibles. Però moltes vegades la sorpresa, l’imprevist, irromp en la quotidianitat per fer-nos adonar del gran marge de llibertat que tenim. Si no estic preparat perquè un amic sense previ avís visiti casa meva, encara ho estaré menys perquè em visiti la malaltia o la mort, per posar uns exemples extrems. Tot entra en la mesura del que sigui possible.

Aquest estar preparat no és viure amb la incertesa del que pugui passar. Es tracta, més aviat, de «viure al dia». Aquesta frase sona a viure, tenint el just per a viure i sí, es tracta realment de viure amb el just per a viure.  No tant en el pla material, sinó en el pla existencial. Quan pretenem viure amb més coses de les que necessitem, amb més compromisos dels que podem assumir, llavors les coses surten del seu lloc i el temps no admet més intromissions. Perdem el ritme, la melodia i l’harmonia de la vida.

Ara estic aprenent a cercar temps per a tenir la casa endreçada. No tant per si es presenta algú inesperadament, sinó per estar content i tranquil vivint al dia i sabent que pot ser un digne estatge per a mi i per a qualsevol hoste que ho necessiti. Intento fer del present la meva casa, amb tota la pau que això dóna.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *