Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Curiositat, imaginació i empatia

regalos-navidad-564x272Per: Gemma Manau
Membre de l’Institut de la Pau
Matosinhos (Portugal), desembre 2015
Foto: Creative Commons

El fet de fer un regal a algú em serveix de termòmetre per saber si conec la persona a qui es dirigeix el regal. Sempre em pregunto, què és el que més li agrada? Què necessita en aquest moment? Quin moment vital està vivint? Què el fa feliç? No sempre tinc una resposta clara i això generalment em deixa perplexa. Aleshores me n’adono que conec poc la persona, que no estic suficientment atenta, que no em prenc el temps per «contemplar» amics i familiars o, fins i tot, les persones que em són més properes encara que no m’hi uneixi una profunda amistat, sinó tan sols una relació més o menys cordial.

Fa poc em parlaven de com la curiositat és motor per al coneixement, doncs només el qui és curiós es pregunta el «per què» de les coses. Fins i tot, es parla de com els nens sobreestimulats perden la capacitat de sorpresa i la curiositat.

Potser també a nivell de relacions humanes estem sobreestimulats, híperconnectats i perdem la capacitat de sorpresa i la curiositat, i necessitem sempre estímuls externs cada vegada més forts, relacions cada vegada més excitants.

Zygmunt Bauman, a la seva obra Amor líquido: Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos ens parla de les «relacions de butxaca», exitoses, agradables i breus; en definitiva, l’encarnació del que és instantani i descartable. Quan una relació comença a ser «molesta» se la rebutja. Així, a falta de relacions estables i duradores, es busca remei en la quantitat. Per això, en realitat el que es té són connexions.

¿Respon a la curiositat el desig del que és «sempre nou» i per això mateix ràpidament descartable? Segons la meva manera de veure, no. Crec que és precisament per manca de vertadera curiositat que es busca constantment la novetat. El que em sembla que s’ha produït, en realitat, és una disminució de la capacitat de sorpresa perquè la rapidesa no deixa contemplar l’altre.

Si ens aturem i contemplem les persones que tenim al nostre entorn, si tenim vertadera curiositat per conèixer-les, potser descobrirem que encara tenen capacitat per sorprendre’ns, però a més potser, al mateix temps, es comprengui el perquè d’allò que ens resultava molest en la relació.

La curiositat requereix contemplació. No obstant això, ¿serà suficient la curiositat contemplativa per conèixer l’altre? Em sembla que és el primer pas i és ineludible, però al mateix temps requerirà una altra facultat que també es relaciona amb la intel·ligència: la imaginació. Si el coneixement no avança sense curiositat, tampoc ho fa sense imaginació.
Sempre m’ha cridat l’atenció la capacitat imaginativa dels científics que van creure possible coses tan «inimaginables» com anar a la lluna o internet. Sense un cert grau d’imaginació no hi ha possibilitat de canvi ni d’evolució. No es tracta d’una fantasia desvinculada de la realitat, sinó de portar la realitat el més luny possible.

Per portar una relació el més lluny possible també necessitaré imaginació, sinó aquesta s’estanca i passat poc temps es converteix en descartable. Necessito imaginar com se sent l’altre tenint en compte la seva manera de ser concreta. I dic, imaginar, perquè cada persona és única i irrepetible i, per tant, el seu sentir serà també únic i irrepetible. No es tracta de fantasiar sobre l’altre, sinó que ? com si d’un joc de rol es tractés ? acceptant-lo incondicionalment, posar-me al seu lloc. Aquesta capacitat de posar-se les sabates de l’altre es diu empatia.

Potser la capacitat contemplativa i la imaginació que accepta incondicionalment la realitat de cadascú, siguin una bona ajuda per trobar el millor regal per a cada persona i així poder-la sorprendre.

One thought on “Curiositat, imaginació i empatia

  1. Pingback

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *