Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

La carrera de la vida

22-weeksPer: Laia Batlle i Viñas
Estudiant de primer de Batxillerat
Barcelona, setembre 2016
Foto: Creative Commons

Estava tot fosc, una estranya sensació d’humitat m’envoltava tot el cos… Cos! No tenia cos, no podia veure res, em sentia perdut, desorientat… Sobtadament, començo a avançar, com? No ho sé. L’únic que sabia en aquell moment era que un impuls involuntari em feia avançar, cap a on? Tampoc no ho sabia. És cert que poques coses coneixia, però una cosa tenia clara, i era que em movia per un motiu… més ben dit, cap a un motiu. En aquell moment, vaig notar que una cosa, flagell, em va colpejar les cames o el que fos que tingués. Per un segon vaig descarrilar i vaig perdre l’orientació, fins i tot vaig arribar a xocar contra una paret o quelcom de semblant. Vaig poder redreçar-me i, per sort, tranquil·litzar-me. El cap, acrosoma nucli, se m’inundà de preguntes sense respostes: quina era la meva fita? Per què? A on anava? Com?
Algú em va començar a empènyer. Era com una força que em portava. Les infinites preguntes van esvair-se del meu cap tot passant per un nou medi on fluïa. Quin lloc? Per molt que no ho pogués veure, ho sentia. Percebia que no estava al mateix lloc que abans, ho intuïa. Però el que no sabia encara eren les dificultats per arribar a la fita, òvul, i que hauria de passar vàries «proves», en forma de defenses del sistema reproductor femení. En aquell instant, vaig començar a marejar-me, tot em donava voltes, vaig començar a perdre el coneixement, no podia orientar-me, havia perdut qualsevol referència, però la força que m’impulsava era superior. Per sort trontollava entre unes boles gegants, molècules, que em guiaven en el camí, tot envoltat d’una temperatura confortable que facilitava el meu desplaçament. A on anava? No ho sé. Vaig seguir avançant, sense pensar. Com? Ni ho sé.
En aquells instants, tot i els interrogants sense respostes que tenia, i que segurament tornarien al meu cap un cop fora d’aquesta bogeria, hi havia una cosa de la qual estava segur: havia de seguir les boles, molècules, deixant-me conduir tot i no saber ben bé a on em portarien. Quan creia que tot havia finalitzat, ja que les circumstàncies havien millorat… algú o alguna cosa impedia el meu avançament, tenia grans dificultats a seguir el camí marcat. Tenia una sensació brutal i em pesava tot el cos, com si alguna cosa molt espessa em dificultés els moviments. Vaig començar a sentir-me impotent. Quan estava a punt de donar-me per vençut, vaig sentir que retornava la meva energia. Tornava a avançar sense dificultats. Recuperava la normalitat, i els interrogants es tornaven a instal·lar en el meu cap. Quant duraria aquesta tranquil·litat?
Em vaig sentir atret per una força vital, òvul, en la qual lentament em vaig anar endinsant, sense gaire esforç. Per què? Com? No ho sabia, més ben dit, no sabia res, tornava a estar desorientat i perdut. Era com si part de mi se n’anés, com si em partissin per la meitat, però sense notar cap mena de dolor. Finalment, vaig aconseguir penetrar del tot. El meu cap va seguir generant interrogants. I ara què? Què ha de succeir a partir d’ara? Abans que tingués temps de pensar molt més enllà, va passar quelcom d’inesperat. El que quedava de mi, es va fusionar amb una altra cosa desconeguda fins aquell moment, nucli de l’òvul. Una sensació de pressió m’envaí tot el cos, em sentia com si fos un ying que ha trobat la seva altra part, el seu yang, la peça que faltava per finalitzar el puzle.
Ja no era el mateix d’abans, m’havia transformat i era un puzle finalitzat, òvul fecundat. Com podíem sobreviure a tantes situacions diverses i estranyes? Què ens estava passant? A mesura que passava el temps anàvem creixent, més ben dit, ens anàvem formant. En què ens estàvem convertint? No ho sabem, l’únic del que estàvem segurs, era de la calidesa i confortabilitat del nostre entorn, i no desaprofitàvem cap dels nutrients que ens alimentaven de manera continuada per mitjà d’un tub, cordó umbilical. De sobte, un dia, es van apropar unes ajudes en forma de pilotes que ens eren totalment desconegudes fins al moment, molècules. Gràcies a aquest fet, vam començar a generar una estructura, molt més densa i forta. Ja érem un de sol. Podia sentir el «crac» de la formació de la meva estructura. Quan creia que ja m’havia format del tot, o aquesta era la meva percepció, vaig sentir un impuls per sortir de l’entorn on em trobava. Començava a ser massa gran i ja no tenia tan d’espai com abans. Jo ja volia sortir. Volia respostes als milers de preguntes. Així que vaig començar a empènyer per sortir, amb totes les meves forces, vaig utilitzar totes les parts que tenia per empènyer per tot arreu, fins que vaig veure un fil de llum que s’anava fent més gran. Vaig notar que algú m’agafava el cap, i quan ho vaig veure tot blanc, em vaig espantar i vaig cridar amb totes les meves forces. Vaig obrir els ulls, vaig veure la cara dels meus pares i els seus ulls espantats. La mare estava suant, encara que jo no entenia res… però per sort no em va caldre molt més temps per adonar-me que tot havia sigut un malson. Millor dit, havia sigut un somni. El somni de la vida que va fer que per primera vegada pogués prendre consciència de que existeixo. Vaig valorar la vida i l’existència, estava agraït. Em vaig adonar que els meus pares, des de feia una estona, em preguntaven què em passava, però les úniques paraules que podia articular eren: existeixo, podent no haver existit!

One thought on “La carrera de la vida

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *