Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Les coses essencials

diren-gezi-parkiPer Joan Romans
Físic
Barcelona, desembre 2016
Foto: Creative Commons

En un article recent del diari ARA, el seu director adjunt Ignasi Aragay es preguntava: «I les coses essencials, qui les diu?» fent referència, vaig entendre, a tot el conjunt de valors ètics que vertebren i donen sentit al viure. Deia que trobava a faltar referents de la seva joventut que el devien ajudar. Aquesta pregunta és adequada i necessària sempre i potser ara més que mai quan sembla que perdem referents. De totes maneres, tot i mantenir la pregunta, jo n’hi afegiria una altra: qui té interès en amagar les coses essencials? A quines persones o grups de poder no els interessa que les veus que proclamen les coses essencials no es propaguin? M’adono que afortunadament sempre hi ha veus que marquen el camí a seguir per construir un món més humà i digne. O bé no les volem escoltar, o no se’ns permet que les escoltem i ens volen enganyar venent-nos fal·làcies a canvi dels vertaders valors essencials. Cal voluntat de cerca, cal desemmascarar tot i tots els qui ens enverinen i buscar l’essència del viure que, malgrat tot, té veus que la proclamen.

Podríem afegir-hi una altra pregunta: Quines són les coses essencials? Cadascú podria fer una llista, com una mena de decàleg, d’actituds, principis, desitjos, coses materials… que cregui que estan a la base de la seva vida. Possiblement la tenim, més o menys explícita, com a fonament i guia del nostre ser i estar en la vida. Encara podem afegir-hi: és possible trobar un llistat de coses essencials comunes per tothom, per tota la humanitat? Deixem als savis la resposta a aquesta pregunta.

El que és segur és que cadascú ha de buscar i treballar els valors essencials que vertebren la seva vida. No podem fer els deures dels altres. Potser descobrirem que, malgrat tanta diversitat humana, tenim més punts en comú i nexes d’unió dels que a priori podríem pensar. Podria ser que en el fons trobéssim les mateixes coses essencials.

Crec que les diferents formes externes i les aparences amb què ens manifestem a la vida i l’estridència de la diversitat humana ens separa i ens fa semblar molt diferents. Els ritus, els cultes, les formes tan diverses d’expressar el nostre goig de viure i celebrar les nostres joies, o les pors davant del sofriment, les penes i la mort són tan variades en les diverses cultures i al llarg de la història, que poden fer pensar que veritablement som, en essència, diferents. Potser no són més que les diferents cares de la humanitat, com les diferents cares d’un mateix políedre irregular.

¿No podria ser que com més a prop de la nostra essència humana més similituds trobéssim? No hi haurà més diferència en les formes que en l’essència? No podria ser que com més ens endinsem en el propi ésser més a prop estiguem els uns dels altres? Com els radis d’una circumferència que, com més a prop del centre, més pròxims es troben entre ells.

Cerquem l’essencial, que la diferència ja es manifesta per ella mateixa.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *