Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

L’esperança a la butxaca

Per: Esther Borrego
Treballadora social
Barcelona, maig 2017
Foto: Pixabay

Vaig entrar a la sala del teatre i allà al bell mig de la mateixa, en el que seria l’escenari, hi havia una maquina de cosir, sí, una com la que teníem a casa i de sobte em vaig descobrir posant tota la meva atenció en un estri en què mai m’havia parat a pensar d’aquesta manera.

Poc després s’inicià la funció que narrava la dura i tendre història de la Maternitat d’Elna en la que, gràcies a la valentia de l’Elizabeth Eidenbenz, moltes dones que varen haver de marxar de casa seva, de deixar-ho tot com a conseqüència de la guerra, varen poder donar a llum i passar els primers dies de la seva maternitat en un entorn afable.

Suposo que en aquells dies a gairebé totes les cases, que podien, hi havia una maquina de cosir i per a moltes famílies era una eina quotidiana per tal de poder fer front a la vida diària. Cosir, no era res estrany i per a moltes dones segurament era una feina tan a favor de la família com, molts cops, una via d’ingressos i, per què no, també una via de certa creativitat i autonomia.

Aquella nit, per a mi, aquella maquina de cosir es va convertir en tot un signe de la gran fortalesa de tantes i tantes dones que a casa, sense fer soroll i poc a poc, varen anar teixint una vida per als seus, un futur, uns valors i, en molts casos, un signe d’un temps en què un no sap el que passa al seu entorn però en rep les conseqüències.

De fet, la protagonista de l’obra guarda fins a l’actualitat la caixeta de fils de colors que va voler endur-se com a record de la seva vida abans de l’exili. ¡Quant de dolor! i alhora pensar quanta esperança va guardar aquella petita capseta durant el temps de patiment en el camp on aquelles dones hi varen passar mesos fins poder tornar a casa.

Al mateix temps, el que em corria pel cor era trobar un element tan senzill i alhora tan significatiu en l’actualitat com aquella maquina de cosir perquè, tot i que no volem copsar-ho de vegades, ens cal aquest petit signe d’esperança quotidià i que alhora amagui tan de sentit. Sí, quelcom que en el nostre dia a dia utilitzem de forma habitual amb fins pràctics, sense pensar-ho, però que de sobte, en un altre entorn molts cops hostil, o en una altra situació, es converteix en quelcom que ens obre a l’horitzó i a la vida.

Aquella petita capsa de fils de colors que per a ella mantenia la unitat amb la seva vida i alhora obria un horitzó ple d’esperança d’un futur millor, després del viscut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *