Diversitat > Interculturalitat

En les darreres dècades han tingut lloc múltiples canvis tecnològics i polítics que, afegits a la globalització, han provocat una sèrie de conseqüències socials en l’entorn més pròxim a les persones: les comunitats locals. Al contrari del que plantejava la mundialització del capital, es va passar també a una “externalització de persones” des de diferents latituds que, enfront de la desigualtat mundial, es van anar establint en altres contextos, diferents dels seus llocs d'origen, situació que actualment no és desconeguda per a gairebé cap país del món.

Tots aquests processos socials que s’han generat –no solament en els països més desenvolupats, com se sol pensar– han provocat la discussió sobre què entenem per diversitat. Des de diferents focus d’atenció (polítics, educatius, de defensa dels drets humans, o d’entitats del tercer sector) constantment s’aposta pel “respecte a la diversitat” per tenir una relació pacífica a escala local. De fet, l’any 2001 la Unesco va fer una declaració universal entorn de la “diversitat cultural” amb la finalitat d’establir-hi directrius i polítiques concretes per als països signants¹.

Constantment sentim discursos que al·ludeixen al desafiament que significa la “integració o inclusió social” en les comunitats actuals, entre persones nacionals, d’aquelles que són considerades com “estrangeres” o “foranes”. I per a això, es remet novament al discurs de la “diversitat cultural” i el respecte a les múltiples identitats coexistents en un mateix territori. Però, cal preguntar-se: què s’entén per “diversitat cultural”?; només és divers culturalment allò que ve donat per la presència de persones estrangeres en marcs nacionals determinats?; no hi havia diversitat cultural abans de la intensificació dels fluxos migratoris actuals?

La diversitat cultural implica molt més que la presència conjunta de manifestacions culturals procedents de diverses latituds en un sol context. Cada grup social té en si mateix la seva pròpia diversitat cultural (de gènere, de diferències econòmiques, d’estatus social, de costums, d’expressions culturals, geogràfiques, generacionals, etc.). Per això, portar el concepte de “diversitat cultural” exclusivament a l’àmbit de la trobada entre persones de procedència diversa (nacionals i estrangers), paradoxalment situa aquesta relació com “el problema per excel·lència” de la societat actual, invisibilitzant-hi un conjunt d’altres divergències socials que també es palpen davant d’altres diversitats culturals (intergeneracionals, de classe, de gènere, etc.). A més, associar exclusivament la “diversitat cultural” amb la conjunció de persones estrangeres i nacionals porta a pensar que les cultures són tancades i sense evolució, a la manera d'una maleta que les persones porten i que només obren de tant en tant per poder defensar-se dels seus rivals.

Tal com planteja Amin Maalouf, assumir la diversitat cultural en diferents àrees ja és un pas per a millorar una convivència local, sense desconèixer que també les persones –independentment del seu lloc de procedència– tenen el dret d’autoidentificar-se més amb certs grups que amb uns altres, o amb algunes tradicions i aspectes culturals concrets. L’important, assenyala Maalouf, és considerar que cap d’aquestes autoidentificacions o identitats no són “assassines”, en el sentit, que impedeixin per se una bona convivència. Aquest autor ens fa recordar que l’espècie humana en si és “diversa”, i fent un símil amb la biologia, planteja que així com es fan esforços per garantir i apreciar la diversitat biològica, s’hauria de fer el mateix amb la riquesa que aporta la diversitat cultural a escala mundial. Aquesta crida d’Amin Maalouf implica assumir un respecte per les expressions socials i culturals de les altres persones amb qui compartim un espai, independentment de la seva nacionalitat.

Fins ara era fàcil pensar que la solució a la diversitat cultural –entesa exclusivament com diversitat de procedència geogràfica– es trobava en l’aïllament, a “evitar les contaminacions” o en l’assimilació per a contrarestar la disgregació (ja veiem que aquesta aposta no ha tingut gaire èxit a França). El contacte de persones amb referents diversos pot, efectivament, generar l’hegemonia d’un punt de vista sobre l'altre; però també és cert que es pot donar un efecte fecundant, que es poden generar novetats, relacions socials creatives i fins i tot un mestissatge cultural, amb l’emergència de nous camins que facin trontollar els posicionaments tancats i inqüestionables.

En certa manera, una aposta per la diversitat cultural, en un sentit ampli, ens permet superar l’autosuficiència arrogant i etnocèntrica de creure que el nostre propi grup té la raó i que són els altres els qui s’hi han d'acomodar. Richard Sennett dirà que “el tancament en un ‘nosaltres’ acaba essent una excusa perfecta per a no calar més profundament els uns en els altres”.

Un camí de sortida a aquest tancament, pel que sembla, es podria trobar en una vella idea antropològica: el diàleg. En aquest sentit, Zygmunt Bauman ens anima també a la “mixofília”, és a dir, a promoure la propensió a barrejar-se amb les diferències, “amb aquells que són diferents de nosaltres”. Però, com hem vist, això implica assumir que aquestes diferències són part integrant de les societats actuals, i que no remeten exclusivament al contacte entre estrangers i nacionals, sinó també a la diversitat intrínseca que tot grup social posseeix.

¹ Vegeu http://portal.unesco.org/es/ev.php-URL_ID=13179&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html