Psicologia > Actituds

Escoltar la queixa
Per Javier Bustamante, Psicòleg social. Barcelona, maig 2008

«El monòleg del que no s’escolta». Així podríem anomenar en un primer moment la queixa. Quan aconseguim escoltar aquest monòleg, el convertim en diàleg. Ens escoltem a nosaltres mateixos i podem, fins i tot, arribar a l’arrel de la queixa.

La queixa en ella mateixa no és negativa. Es podria comparar amb el símptoma d’una malaltia (amb el mal de cap o amb la febre, per exemple, que ens donen indicis que alguna cosa va malament). La queixa és aquest ai que ultrapassa els decibels de la normalitat per a ser escoltat.

Quan som capaços de desfer el camí de la queixa, gairebé sempre arribem a una cruïlla. Allà ens enfrontem a la no-acceptació de les pròpies circumstàncies o a la incapacitat de transformar les condicions que ens envolten. La queixa ens diu, ens crida: «no estic conforme amb el que tinc, no sóc feliç amb el que sóc, perquè jo, fins que…!»

Sovint la queixa no és una expressió verbal o un pensament: pot ser una malaltia crònica, és a dir, ens queixem per mitjà del cos; pot ser una actitud davant dels altres per la qual ens convertim en víctimes de les relacions; pot ser un sentiment d’inferioritat o de superioritat que no ens abandona...

La queixa és allà on ens provoquem dolor. I, de vegades, el que més dol és arribar al fons de la causa d’aquest dolor, que freqüentment és la no-acceptació joiosa del que som. Reneguem des del més profund de la nostra existència: «m’agradaria ser d’una altra manera», «voldria tenir un altre cos», «per què no sóc més simpàtic que…?», «per què em vaig equivocar quan…?», «per què no vaig tenir uns altres pares o per què no vaig néixer en un altre lloc?», «per què avancen l’edat i la malaltia?»...

Aquests nusos que s’allotgen en el més profund de la nostra biografia van sent com uns càncers existencials que impregnen la nostra quotidianitat. I llavors ens queixem de nosaltres mateixos o dels altres. Anem ensopegant tot el dia amb la gent, amb les situacions, amb els objectes...

Ai!, de vegades fa mal existir... Sí, fa mal, però no ens hem d’instal·lar en el dolor. Deixem sortir la queixa i escoltem-la pacientment. Acollim la nostra pròpia fragilitat tal com és. No és tan dolent ser limitats! Tots ho som, i gràcies a això depenem els uns dels altres per a néixer, per a desenvolupar-nos i per a morir.

Escoltar la pròpia queixa ens ajuda també a sortir del «queixisme». Si ens coneguéssim millor ens sorprendríem de les qualitats que tenim, del molt que podem oferir i rebre, de la nostra capacitat per a canviar d’actitud davant del que ens passa... Per això cal escoltar-se, contemplar-se des de fora, escoltar també l’altre, obrir-se per acollir la seva queixa...

Quan ens acceptem tal qual som, igual que la nostra realitat més immediata, els motius de queixa disminueixen en ells mateixos. Si sóc qui sóc, si hauré de morir i les persones que estimo també..., per què no podem gaudir els uns dels altres el temps que romanguem junts?

La queixa és part de la condició humana; aquesta és una realitat. D’alguna manera, ens ajuda a no caure en un conformisme. Però abans de queixar-nos als altres o de queixar-nos dels altres, és important que ens escoltem en la nostra pròpia queixa i que deixem que ens expliqui com estem. De segur aprendrem molt de nosaltres mateixos i de com saber escoltar amb humilitat.