Política > Democràcia

El teatre de la política
Per Rodrigo Prieto, màster en psicologia social. Barcelona, gener 2010

La política és un espectacle. No sempre ni tota ella, però en gran part, en l’era dels mitjans de comunicació massiva, les actuacions dels polítics estan tan estudiades com les estrenes de les millors obres que omplen l’agenda teatral cada setmana. La diferència és que aquestes últimes estan fetes per a divertir i les primeres –suposadament– per a assolir el bé comú, sigui quina sigui la idea que se’n tingui.

La saviesa popular afirma que «una imatge val més que mil paraules», però en les societats actuals estem bombardejats per tantes imatges, que perquè aconsegueixin els efectes que pretenen han de ser prou cridaneres i convincents. Els qui avui es dediquen a la política ho saben i «actuen» (mai millor dit) en conseqüència. D’aquesta manera, les seccions polítiques dels mitjans de comunicació abunden en significatives «representacions» a través de les quals els protagonistes pretenen donar nombrosos missatges a la ciutadania: mans que s’estrenyen, abraçades efusives, frases amb ganxo, caminades silencioses i mirades directes, entre moltes altres «escenes» –a vegades– dignes d’algun premi de l’acadèmia.

D’atrezzos, guions i vestuari

Per a assolir aquests resultats ara per ara els qui es dediquen a la política no tan sols han de perdre la por de les càmeres, sinó fins i tot sentir-se còmodes al seu davant per a després poder «escenificar» els seus rols amb la força i intenció que requereixen a cada moment. Així, per exemple, deuen aprendre a parlar sense titubejar, a posar èmfasi en les paraules clau, a mirar a la càmera de front, a evitar tics o moviments nerviosos, a fer gestos amigables o emfàtics i fins i tot a dir frases curtes i amb ganxo que després seran titular en tots els telediaris. Per això recorren a l’assessoria de periodistes i comunicadors socials que els ensenyen els trucs de la comunicació persuasiva en general i de l’audiovisual en particular.

Sens dubte un element clau del teatre de la política és el «guió», és a dir, el que s’afirma públicament per a donar a conèixer les pròpies idees i accions. Aquests missatges poden tenir diferents trets depenent de la situació, tot i això, un element comú que els caracteritza és l’imperatiu de ser clars i captivadors. De vegades també se’ls exigeix «correcció política» (és a dir, que no siguin ofensius per a cap col·lectiu) i altres, justament la incorrecció és la clau per a cridar l’atenció. En temps de campanya, el guió pot ser determinant en els resultats, ja que indica o suggereix «la promesa» que representa un determinat candidat. Un exemple ja paradigmàtic d’això és el yes, we can amb el qual Barak Obama va captivar els votants dels Estats Units i arribà a convertir-se en el primer president negre d’aquesta nació.

Però no solament de paraules viuen els polítics, també de la seva imatge personal. En els últims anys, la «moda» en aquests territoris està marcada per la informalitat: camises arremangades, pols de colors, pantalons més informals i, per descomptat, res de corbates. La premissa és transmetre una imatge de «naturalitat», relaxament, proximitat, tot el que pugui ajudar que la ciutadania senti que els seus representants són «ciutadans del carrer» –formats i informats– però propers. Els assessors d’imatge són els encarregats d’orientar els polítics en aquest camp: vestit o americana?, blau o negre?, talons o sabata plana?, gomina o cera?, somriure o serietat?, són només algunes de les preguntes a les quals han de respondre.

La posada en escena

Des de la seva invenció a la fi dels anys seixanta fins avui, la televisió ha produït centenars d’imatges memorables protagonitzades per polítics de tots els partits en tot el planeta. Algunes d’elles van ser fruit de l’atzar, però una gran majoria eren més aviat resultat d’estudiades estratègies de comunicació.

El 13 de setembre de 1993 els jardins de la Casa Blanca foren l’escenari d’una de les estretes de mans més difoses de la història: el del llavors primer ministre d’Israel, Isaac Rabin, i el president de l’Organització per a l’Alliberament Palestí (OLP), Yaser Arafat, per a segellar un acord que havia estat llargament treballat per ambdues parts amb la mediació del govern noruec i que va ser signat finalment als Estats Units, amb el beneplàcit de l’aleshores president, Bill Clinton. La imatge que va donar la volta al món mostra el moment exacte que tots dos capdavanters es donen la mà sota un sol radiant i davant del líder nord-americà que estén messiànicament els braços (http://www.access.gpo.gov/nara/pubpaps/1993portv2.html).

Independentment de l’evolució posterior d’aquest conflicte, l’escenificació del moment que es va donar a conèixer aquest acord al món té una enorme càrrega simbòlica, tant per la història bèl·lica entre ambdós països (una guerra de dècades), com per la importància dels qui el van protagonitzar (les màximes autoritats de les parts enfrontades) i l’escenari on es produí aquesta trobada (la Casa Blanca, com a «garant» de la pau).

Molt més recent i de menor transcendència, encara que no menys important a escala local va ser el llançament de la campanya de vacunació contra la Grip A realitzat per la Consellera de Salut de Catalunya, Marina Geli, a mig novembre passat. Com és sabut, al voltant de l’esmentada grip i la seva vacuna van sorgir diferents versions que qüestionen la seva eficàcia i fins i tot que parlen de greus efectes secundaris, així com d’una complexa trama d’interessos econòmics que estaria en l’origen de «l’epidèmia». Amb el propòsit de fer callar aquestes suspicàcies, la Conselleria de Salut va dissenyar una «escenificació» en què la seva màxima autoritat donava exemple vacunant-se en un Centre d’Atenció Primària (CAP) (http://www20.gencat.cat/portal/site/SalaPremsa...0aRCRD).

Com aquestes, són moltes les «escenes» que sovint difonen els mitjans de comunicació, però…, de debò aconsegueixen els efectes que pretenen?, tenen credibilitat davant la ciutadania?

La credibilitat

La força i eficàcia d’aquestes performances no està només en un bon disseny i planificació, sinó també –en gran mesura– en la credibilitat dels seus protagonistes. I perquè un polític tingui credibilitat cal que hi hagi coherència entre les seves representacions mediàtiques i les seves accions concretes, les lleis que crea o a què dóna suport, els projectes als quals se suma, els valors que viu en la seva vida quotidiana. Lamentablement, els últims anys els polítics estan bastant desprestigiats, justament perquè se sap que moltes de les seves aparicions públiques no són més que «actuacions» amb fins electorals, excepte algunes honroses excepcions (que sempre n’hi ha, per sort).

En les nostres democràcies representatives actuals la tasca dels polítics és indispensable i fonamental per a la construcció de societats cada vegada més justes i solidàries. Són ells els qui, escoltant les demandes dels seus electors, han de posar sobre la taula els temes que preocupen la ciutadania, participar activament i informadament en els debats, estudiar i proposar alternatives de solució a les problemàtiques socials, dibuixar un futur captivador i realista. Si els mitjans de comunicació són l’àgora que els permet exercir la seva tasca, més val que sàpiguen utilitzar-los, encara que sense perdre, per això, la sinceritat, transparència i compromís real amb qui els han delegat el poder de governar. Només així el teatre de la política donarà pas a una política realista, transparent i orientada al bé de tots.