Sociologia > Voluntariat

Enguany se celebra l’Any Europeu del Voluntariat, que ens convida a reflexionar sobre alguns aspectes actuals en un moment en què la societat es troba immersa en una crisi, que tal vegada arrenca en la del mateix sistema i que es manifesta especialment en l’aspecte econòmic. Hi ha moltes menes i formes de voluntariat. En totes elles hi ha, per part del qui el promou, una voluntat de millorar la qualitat de vida, l’ambient o l’entorn social perquè els receptors de l’ajut sentin que se’ls acompanya d’una manera positiva. La nostra societat civil té moltes mancances que no pot cobrir, entre altres raons perquè són costoses i no disposa de mitjans per a contractar personal, o bé perquè no té a l’abast persones preparades, o bé perquè en els esquemes socials no hi té lloc un suport benèvol. El voluntariat no és només una simpàtica forma d’ajudar, ni tampoc és omplir un temps magnífic que unes persones tenen i que decideixen donar-lo generosament perquè els omple. És molt més.

En èpoques d’abundor econòmica i òptima situació de molts països semblava que el voluntariat era una mena d’afegit al benestar que se superposava a l’atenció social remunerada per aportar-hi un plus. Podríem dir que el voluntariat ocupa un lloc especial, diguem-ne «heroic», en situacions difícils, com ara de guerra, de fam, de misèria… Sempre té uns plantejaments en què per damunt de tot hi ha una gran entrega a unes causes fins a arribar a la pròpia donació, que comporta sovint sofriment, incertesa de la pròpia vida i, fins i tot, una veritable lluita moral perquè es pugui oferir una esperança de dignitat.

La societat anomenada avui de progrés pateix unes mancances en què la deshumanització crea desconcert, solitud i desempar, davant de molts que no s’adonen del patiment d’algunes persones perquè ningú no se’n recorda, o ningú no té temps per a oferir l’escalf de l’escolta pacient o la seriositat d’apropar un bocí de pau a unes vides ferides per tants mals de la societat. La dignitat de la persona és al darrere de tota necessitat, i el qui la pateix necessita una mà noble que l’ajudi a descabdellar tantes carències que van des d’allò que a alguns els pot semblar superflu fins al més necessari.

Moltes persones abans podien viure amb un mínim de recursos i avui ho fan en l’estretor. Davant d’aquest fet, la persona voluntària, en el seu paper dignificador de la persona, pot oferir la frescor d’una alenada de sentiments i actituds positives i, alhora, rebre més del que dóna. Està disposada a compartir valors –el més excel·lent, el de la solidaritat– sense paternalismes; pot obrir un magnífic horitzó de sociabilitat, no tan sols per ensenyar a llegir i escriure a persones grans (potser tocaria que ho fes l’administració); no solament per ensenyar a conviure (potser ho podrien fer els departaments d’acció social); o ensenyar a fer manualitats, pintura, escultures (això ho podrien fer molts professionals des de diferents serveis de l’administració, remunerant-los), etc. La societat ha de deixar en mans de persones voluntàries la suplència de mancances culturals, o de desempar familiar, o buits en la sanitat, o en el lleure, o en l’esport…, perquè molts des de l’altruisme –un valor tan humà– teixeixin un món de solidaritat tot creant una nova forma d’entendre la vida. Això, ben cert que ajudarà a ressituar la societat, fins i tot pel que fa al món laboral, ja que no hi ha prou feina per a tots, queden moltes coses per fer i les persones amb mancances es mereixen ser ateses amb tota la noblesa del qui sap donar-se als altres amb un estil humil, cordial i voluntariós. D’aquest saber estar solidari en naixeran moltes llums d’esperança. Aquest voluntariat crearà una nova societat més humana.

La crisi de la societat del benestar, ens permetrà ser conseqüents amb els nous plantejaments de les necessitats de la societat?

Quins són els criteris inèdits que han de configurar un tipus, un estil i una personalitat noves del voluntari?

Com s’ha de preparar la societat per a obrir-se a noves formes de voluntariat, així com a nous continguts?