Educació ambiental: més que una acció ecològica

6a educacio-200-m-alemanyPer Caterine Galaz
Doctora (c) en Filosofia de l’educació
Barcelona, juny 2008
Foto: M. Alemany

En diferents punts del globus, se senten veus preocupades per la situació ambiental del planeta, des de la lluita per la conservació de l’Amazones fins a les protestes en diferents països per l’incompliment del Protocol de Kyoto, que redueix l’emissió de gasos tòxics per part de les grans indústries. El deteriorament de la situació dels nostres ecosistemes afecta directament la qualitat de vida i la salut de tothom, però a més, planteja dubtes seriosos respecte de quin tipus de societat estem construint i quin és el futur que desitgem per al nostre món, en particular si acceptem les formes vigents de progrés socioeconòmic, que s’allunyen d’una sostenibilitat efectiva de l’entorn.

Per això, al llarg dels anys, s’han promogut diverses actuacions governamentals a escala local, regional o supranacional per intentar resoldre algunes contingències ambientals. Si bé els principals agents contaminants són les grans indústries dels països centrals, la situació també afecta quotidianament l’ambient local, i per això es posa l’accent, de manera paral·lela, en la promoció d’una certa “coresponsabilitat social” que impliqui la cura del medi ambient en harmonia amb el desenvolupament humà.

Una de les eines que ha permès una sensibilització més gran en aquest àmbit ha estat l’educació ambiental (EA), entesa com un procés de formació que es pot donar en qualsevol moment de la vida, que es basa en dades científiques i en el coneixement popular local, i que busca el desenvolupament d’actituds, opinions i creences que promoguin actuacions més sostenibles i responsables amb l’entorn. Així s’intenta promoure que les persones portin a terme les seves activitats rutinàries minimitzant l’impacte ambiental i que protegeixin i preservin els sistemes que donen suport a la vida en el planeta.

L’educació ambiental ha anat guanyant terreny al llarg dels anys, ja que possibilita un treball individual i col·lectiu en la recerca de solucions als problemes locals, però alhora, es basa en la crítica dels comportaments i les accions dels països en el seu progrés socioeconòmic.

Aquest tipus d’educació posseeix quatre fonaments. En primer lloc, cal destacar el sosteniment ecològic, que promou el coneixement complex del funcionament del sistema terrestre, ja que fins ara part del desenvolupament econòmic vulnerava directament moltes de les normes amb què es mou. En un segon nivell es troba la conscienciació per tal de fer evident que les accions individuals i grupals poden afectar la qualitat de la vida i la condició general de l’ambient. Així mateix, aquest tipus de formació promou la investigació i l’avaluació dels problemes per tenir actuacions responsables. I finalment, l’educació ambiental està orientada a l’acció, és a dir, és una formació que busca promoure la generació d’habilitats necessàries per a participar activament en la solució dels problemes ambientals actuals, en la prevenció de situacions anàlogues en el futur i en accions crítiques transformadores respecte de les condicions que no afavoreixen la sostenibilitat del planeta.

L’educació ambiental té els orígens a la darreria dels anys seixanta, des que es mostra un major nivell de preocupació a escala mundial per les condicions del medi ambient. L’any 1972 es comença a difondre una certa necessitat de desenvolupar una educació relacionada amb la cura del medi ambient, com a factor directament lligat amb les possibilitats de desenvolupament dels països. Paral·lelament, es comencen a transmetre (i de manera progressiva) pels mitjans de comunicació els diversos efectes que l’acció humana té en l’entorn material, encara que no es planteja directament un canvi radical en els estils de desenvolupament de cada país. Tres anys més tard, a Iugoslàvia, es va argumentar la necessitat de promoure una educació que considerés el medi ambient en la seva totalitat (allò natural i la producció humana)

D’aquesta trobada va sorgir la Carta de Belgrad, un document en el qual es destaca la necessitat d’enriquir el concepte de desenvolupament. Per això, diu que l’educació ambiental “és una eina que contribueix a la formació d’una nova ètica universal que reconegui les relacions de la persona amb la natura”, encara que també es requereixen de manera paral·lela “transformacions en les polítiques nacionals adreçades a un repartiment equitatiu de les reserves mundials i a la satisfacció de les necessitats de tots els països”.

Veiem que l’educació ambiental ha passat per diverses fases al llarg de la seva història: des de ser considerada només en termes ecològics fins a arribar a ser vista com una acció integral del binomi societat/natura. L’educació ambiental ha comportat també una forta crítica al sistema econòmic vigent pels estils de desenvolupament que promou i que acaben afectant encara més la crisi ambiental.

Tenint en compte l’actual situació mundial entorn de l’augment dels agents contaminants i les seves conseqüències directes en l’escalfament global, l’educació ambiental sembla, cada vegada més, imprescindible. Però no pot ser presa com una simple acció ecològica, neutra i no política. Tot el contrari. És crítica davant dels factors estructurals que promouen la contaminació, però a més, és activa perquè promou la participació directa i comunitària en els ambients locals i a escala global. En altres paraules, implica la responsabilitat personal, però a més, la denúncia expressa de les actuacions socials que posseeixen un respecte escàs per les condicions ambientals mundials.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *