De la soledat a la companyia

9a de-200-f-zoncaPer Javier Bustamante Enríquez
Psicòleg social.
Barcelona, setembre 2009
Foto: F. Zonca

La soledat és una situació ambivalent. Per a moltes persones resulta incòmoda, insuportable i fins i tot aclaparadora; per a d’altres, en canvi, és una necessitat, un espai per a ordenar idees i sentiments, una condició bàsica per a crear. Moltes vegades ens estanquem en la primera versió i ens oblidem dels beneficis que es desprenen de la segona.

Certament hi ha soledats voluntàries i altres d’involuntàries. Les primeres són fàcils de viure; les segones, en canvi, poden portar-nos a la tristesa o la depressió. Per això cal desmitificar la soledat. Hi ha diversos matisos d’aquesta realitat. D’entrada, soledat ens remet a la paraula ‘sol’ i, sol té relació amb la unitat i unicitat de la persona. Això ens ajuda a llegir la frase «néixer i morir sol» amb uns altres ulls: naixem i morim uns, és a dir, indivisibles de nosaltres mateixos. També naixem i morim únics, és a dir, irrepetibles.

En els diccionaris, el terme ‘soledat’ descriu l’absència de companyia, sigui voluntària o involuntària. Soledat com a absència de l’altre. De seguida, en les definicions, s’acompanya aquesta absència amb al·lusions negatives. La no presència de l’altre no hauria de ser pas negativa, al contrari, hi ha moments que, per a les mateixes relacions humanes, l’absència de l’altre és necessària perquè oxigena el tracte.

La soledat també s’associa a la precarietat, com qui s’ha quedat orfe o està extraviat. Certament, la soledat, igual que altres trets de l’ésser humà com la salut o l’edat, ens evidencien els límits que contenen la pròpia existència. Aquests límits ens donen forma, ens enfronten al que som i al que no som. La soledat facilita conèixer i reconèixer qui i com sóc. L’aparent pobresa del que no sóc em revela la gran riquesa del que sí que sóc.

Si intentem desvincular la idea i la vivència de la soledat d’aspectes negatius, podrem trobar la veritable dimensió de soledat que compon la nostra existència.

La soledat ens acompanya tota la vida, fins i tot en presència d’altres persones. Quan estem acompanyats no deixem de ser «unitats úniques». Aquesta és l’arrel de la soledat. Per a saber estar en presència de l’altre essent un mateix, cal saber estar tot sol.

Cal aprendre a trobar la soledat existencial. La millor manera és estant sols, buscant moments del dia per a aïllar-nos dels altres i respirar, en aquest estat, llibertat. El silenci exterior i interior ajuden en aquest caminar en soledat. La no presència de l’altre permet valorar més el meu ésser, el seu, i les relacions que es desprenen d’ambdós.

La soledat, com hem dit, sol associar-se a estats malaltissos. És cert que, en soledat, aquests estats poden potenciar-se, però també es potencien estats de felicitat i de plenitud, de contemplació de l’univers i de goig existencial. La soledat no provoca cap malaltia ni tampoc n’és fruit. La soledat ens enfronta a la nostra pròpia realitat evidenciant les carències i les riqueses que vivim.

Un període de malaltia o debilitat existencial pot ser assistida per moments de soledat acompanyada. És a dir, moments de soledat que ens ajuden a dimensionar la situació, contrastats amb ajuda professional o d’alguna persona de confiança. La soledat, com el silenci, pot començar a ser terapèutica en la nostra vida, per a després tornar-se hàbit de salut existencial.

Quan aconsegueixo anar madurant en aquest caminar en soledat, descobreixo una nova manera d’estar amb l’altre. Quan sóc capaç d’estar sol, coneixent i assumint la meva unitat i unicitat com a persona, sóc capaç de fer-ho amb els qui m’envolten. Dono, d’aquesta manera, el gran pas de ja no esperar de l’altre el que no pot donar-me. Ho accepto i l’aprecio tal com és. També deixo d’intentar ser el que no sóc i donar el que no tinc. En conclusió, m’apropo als altres sadollat i gustós de l’existència: de la meva i la seva.

Les paraules són camins que ens comuniquen amb la realitat, que ens hi fan viure. Moltes vegades aquests camins es van omplint d’herba, clots i es fan confosos. És important anar-los repassant, com fan les persones que viuen al camp, perquè no es perdin i perquè compleixin la seva comesa. Amb la paraula ‘soledat’ passa com amb moltes altres: si no hi reflexionem, si no l’encarnem degudament, es torna un eco llunyà del que era i es confon amb altres veus.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *