L’alarma del dolor

10e l-alarma-200-v-nunyezPer M. Javiera Aguirre Romero
Periodista, doctoranda en Ètica i Política
Barcelona, octubre 2009
Foto: V. Nuñez

En general, quan veiem alterada la nostra vida en algun sentit hi intentem restablir el que considerem que és l’ordre, i dintre d’aquest ordre, el dolor habitualment és considerat una alteració: sigui dolor físic o dolor existencial, sembla que la reacció natural és intentar eradicar-lo, disminuir-lo o simplement negar-lo, com una manera de protegir-nos tant d’experimentar-lo com de patir-ne les conseqüències. Per altra banda, el dolor és objectiu d’estudi des de fa molt de temps, en diferents cultures i societats i des de diverses perspectives (medicina, sociologia, neurobiologia, psicologia, filosofia, etc.) No és estrany, per tant, que la primera definició que dóna la Real Academia de la Lengua Española deixi ben clar que es tracta d’un tema ampli. El defineix com una «Sensació molesta i aflictiva d’una part del cos per causa interior o exterior».

I encara que es tracti d’una molèstia per causa externa o interna, i ens hi aproximem des de la medicina o la sociologia, segurament a ningú no estranyarà l’afirmació que constantment intentem estar lluny del dolor, evadir-lo de totes passades. I no obstant això, el dolor forma part de la vida des del començament: el part és amb dolor, créixer produeix dolor, canviar, prendre decisions, fins i tot estimar fa mal. I tot i que el dolor és naturalment part de la vida, no l’assumim com un procés propi seu sinó que intentem fugir-ne, allunyar-nos-en.

En la dinàmica que hem desplegat en la nostra relació amb el sofriment, ja sigui evadint-lo, creant mecanismes de defensa per a protegir-nos-en, deixant-lo que actuï, enfrontant-lo o permetent que ens aixafi, hi ha hagut una enorme influència de les cultures i, per descomptat, de les religions. No té el mateix significat el dolor per a una persona d’Orient que d’Occident, donades les diferències culturals i religioses, maneres d’interpretar el món que no són estàtiques, ja que també canvien amb el temps. Però tots lluitem amb el dolor en algun sentit. Hi ha qui nega els conflictes per evitar-los; uns altres creuen que enfrontant els problemes de cara es poden evitar o minimitzar els efectes del dolor.

I encara que sembli una alteració de la nostra vida, el dolor és un toc d’atenció que ens obliga a estar alerta, que ens convida a reaccionar. Aquesta reacció no ha de ser necessàriament evitar el dolor, encara que aquest sigui el moviment instintiu. Es tracta d’una alarma interior. És interessant veure com, des d’aquesta perspectiva, el dolor surt de l’habitual connotació negativa per transformar-se en una senyal que ens alerta de la nostra situació interior quan està malalta, cosa que tantes vegades queda camuflada pels esdeveniments i les preocupacions exteriors.

Hi ha persones que pateixen perquè tenen el llindar del dolor físic baix. Això els provoca dificultats perquè els impedeix adonar-se que els passa alguna cosa; per exemple, si un nen amb el llindar del dolor baix cau i es dóna un cop al cap, com que no sent dolor, pot deixar passar el temps sense dir a la seva mare que ha sofert un cop que pot ser greu. O un adult que té aquesta condició ha d’estar atent als cops o a les ferides que es faci perquè podria no donar importància a alguna que després li podrà portar dificultats o problemes majors.

Doncs bé, també seria molt delicat no sentir dolor existencial, seria un risc enorme no sentir l’alarma que passa alguna cosa per a posar-hi atenció i cura. No es tracta de deixar que el dolor ens arrasi, sinó més aviat d’aturar-nos un moment per a identificar-lo, tractant-se de l’alarma que ens permet cuidar els nostres processos, sentiments i estar atents als nostres canvis.

Les cures preventives o pal·liatives dels patiments existencials són de gran ajuda, però no ho és tant intentar que no hi hagi dolor, perquè en aquest cas ens quedaríem sense l’alarma dels nostres processos interiors. No es tracta d’escombrar el dolor sinó d’assumir-lo, perquè hi ha dolors que no s’acaben, com, per exemple, quan mor una persona estimada. Però per a assumir, acceptar i canalitzar cal mirar de front el sofriment, així com el buit que l’origina. Perquè l’arrel de qualsevol dolor existencial finalment és la sensació de buit i sense sentit existencial que val la pena mirar de front i no tapar amb falsos pal·liatius que no fan sinó confirmar el buit.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *