Solituds

3b solituds-200-o-kafaliPer Anna M. Ollé i Borque
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Santo Domingo (República Dominicana), març 2009
Foto: O. Kafali

Sovint sentim expressions com: «Estic sol…», «Em sento malament, no tinc ningú amb qui compartir…», «Mira aquesta pobra, està sola…».

La manca de companyia, en general, ens produeix sentiments negatius i de tristesa, ja que ningú no es vol sentir sol o abandonat. Aquest és el concepte que, més o menys, la majoria tenim sobre la solitud: una falta de «presències» que ens produeix un estat d’infelicitat, por o depressió. Aquest tipus de solitud és una vivència negativa que tractem d’evitar i que per a molts és desagradable.

Però la nostra societat potencia el «solitarisme» com una construcció individualista enfrontada al que és grupal. No se’n veuen les estratègies, però s’espargeix aquest ambient d’aïllament i, cada cop més, es tanquen les relacions, els cercles i els espais a un nivell personal. Així, les persones ens anem allunyant les unes de les altres. Semblaria que la vida postmoderna té el propòsit de fer emmalaltir i dividir la gent…; ho afavoreix un món sense ètica, el treball explotador, el consumisme, les crisis econòmiques i familiars que produeixen individus illes, sovint sense llaços afectius…

Això ens duu a viure unes solituds que podríem anomenar negatives. Són tràgiques, imposades i, en general, els seus pensaments i vivències seran amb freqüència anòmals: ressentiments, pessimisme, exclusió, culpabilitat… En aquesta mena de solitud no es pot construir res de positiu ni creatiu; tampoc no es tenen records agradables o significatius que ens identifiquin. És negació i absència del sentit de pertinença. I, així, la solitud a poc a poc es torna patològica. Les persones comencen a viure com en un «no-res», són incapaces de qualsevol acció positiva o activitat creativa, com, per exemple, pintar, sortir, llegir, distreure’s. I extrapolant-ho al pla existencial, ensopeguem amb persones que sembla que passen pel món sense consciència d’ésser ni existir.

Per contraposició, hi ha una altra mena de solitud no destructiva, sinó constructiva; no negativa, sinó positiva, que ens aporta una riquesa i un creixement personal i social. Probablement no la coneixem tant, perquè està velada per la connotació negativa que tenim sobre aquest concepte. Però val la pena aprofundir-la. Quan es descobreix aquesta solitud, a diferència de l’altra, és desitjada, nutrient i joiosa. Reflecteix una elecció i disposició personal.

Aquesta solitud positiva, en general, condueix al coneixement d’un mateix i dels altres; al coneixement i la depuració dels sentiments i les emocions; a unes relacions més autèntiques i veraces. Per tant, afavoreix que les persones siguin més felices, tant si estan soles, com en companyia d’uns altres.

Per exemple, l’artista busca aquesta solitud efectiva, perquè li possibilita la creació del seu art. La musa inspiradora no és més que un treball en solitud, exigent i disciplinat. La majoria d’artistes saben que en cada persona resideix una profunditat que podem descobrir, a partir d’una experiència personal que requereix uns elements fonamentals com l’assossec, l’abandó de l’acció, contemplació i espais buits de sorolls i coses.

Però les presses i la voràgine del món acostumen a adormir aquesta profunditat que hi ha, no solament en l’artista, sinó en tot ésser humà. Per això avui dia hi ha grups, institucions, moviments que afavoreixen la trobada d’un mateix amb la pausa, la meditació i aquests moments de solitud que són fructífers per a les persones. Són experiències humanes riques en interioritat, veracitat; possibiliten el coneixement personal, l’oportunitat de reconèixer la sorpresa i gratuïtat de l’ésser de cadascú. I tot això ens possibilita descobrir una profunda alegria que afavoreix l’acceptació de la realitat i de les relacions humanes.

Aquesta immersió desitjada, constructiva, serena i solitària, no és ni fugida ni escapisme, és una zona reservada a aquells que els agrada la llibertat. Promou i fa possible un procés d’introspecció personal des de la mateixa realitat. I, des d’aquí sorgeix amb més facilitat l’amor altruista, la solidaritat, el sentit de la vida i el desig de construir felicitat al meu voltant des del que sóc: un ésser, irrepetible, únic, obert a la trobada joiosa amb els altres.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *