Violència mediàtica. La necessitat d’una mirada crítica

2d violencia-200-t-hawkPer M. Javiera Aguirre Romero
Periodista, doctoranda en ètica i política.
Dinamarca, febrer 2009
Foto:  T. Hawk

Encara que habitualment el cap d’any és moment de repassar el que ha succeït durant l’any que s’acaba i pensar en nous/bons propòsits per al que comença, en el capvespre del 2009 no vam tenir temps de res o de ben poc perquè va «estar carregat» de lamentables notícies d’abast internacional.

La gran quantitat de notícies que rebem moltes vegades produeix una paralització. I és precisament l’efecte contrari al que hauria de tenir la informació: l’estimulació de l’anàlisi, del pensament crític, la generació d’opinió. A més del volum d’informacions, en aquest efecte de paralització també hi contribueix la manera com ens n’informen els mitjans; el titular, la ubicació de les notícies en el periòdic o el telediari ens donen més informació sobre la seva rellevància o abast.

Com a part del recompte del 2008 voldria reflexionar sobre l’actitud que tenim davant les informacions que els mitjans de comunicació ens donen i, en particular, la manera com ho fan.

Prendré alguns exemples per a il·lustrar la reflexió. El primer és la manera com els periòdics van cobrir durant els últims mesos del 2008 la guerra contra el narcotràfic a Mèxic. A l’hora de titular, sembla que els diaris oblidin que informen sobre persones mortes, sobre famílies i amics que pateixen per aquestes pèrdues, i sobre poblacions o grups de persones terroritzades per les conseqüències de la guerra declarada pel govern als narcotraficants.

Aquest exemple planteja dues qüestions o reptes: primer, amb relació a la premsa, la necessitat d’analitzar el tractament del dolor en les notícies i de promoure el deure de contextualitzar-les per a ajudar a comprendre-les i no per a provocar temor, incomprensió o simplement per a repetir únicament les xifres de morts. Respecte a la ciutadania, cal promoure la necessitat de qüestionar la manera com ens informen els mitjans, fent servir les plataformes que tenim: cartes al director, blogs, messenger en directe, etc., i sobretot, el poder de comprar o no un determinat periòdic o sintonitzar o no un determinat canal de televisió o radioemissora. D’aquesta manera ens comportem com a ciutadans que fan créixer la premsa lliure i que exergeixen en plenitud el seu dret a estar informats: comentant i discutint sobre com i de què informa la premsa, i sobre les repercussions d’aquesta manera d’informar en la societat.

Podríem plantejar-nos, entre altres, les següents preguntes: és adequat que durant setmanes els principals periòdics de circulació nacional a Espanya facin referència al «nombre de morts» a les mans del narcotràfic com si es tractés del nombre de cotxes produïts per una determinada marca? De quina manera aquesta informació contribueix al bé de la societat mexicana i col·labora amb la lluita contra el narcotràfic?

D’alguna manera, i encara que no sigui l’objectiu final dels periodistes ni dels mitjans de comunicació, els narcotraficants es veuen beneficiats de sortir diàriament en els mitjans diàriament i, a més, a escala internacional. Ja voldria qualsevol empresa, ONG o govern tenir aquesta cobertura per a les seves activitats! Per descomptat, la solució no és que els mitjans deixin d’informar sobre aquests fets, sinó més aviat revisar seriosament i responsablement què dir i com fer-ho per a complir amb el deure professional d’informar i al mateix temps, amb el degut respecte al dolor i a la integritat de les persones afectades.

Un altre exemple que pot animar a reflexionar és el de la cobertura que es dóna al conflicte a la Franja de Gaza i la seva relació amb altres informacions rellevants. En l’edició del penúltim dia del 2008 d’un diari espanyol de circulació estatal es donava una àmplia cobertura als atacs a Gaza. Amb raó, la notícia era abordada en diverses pàgines en les quals s’analitzava el fet des de diferents perspectives. El tractament d’un enfrontament d’aquestes característiques és en si mateix un altre tema per a debatre i reflexionar; tot i això, voldria comentar una altra cosa: a un costat d’una de les tantes pàgines que cobria els atacs d’Israel es va consignar en un breu de tres paràgrafs que la guerrilla ugandesa havia assassinat 189 civils al Congo.

Per què aquesta informació es publica en un breu? Per què no rep un tractament semblant al del conflicte palestinoisraelià? Per ventura no mereix una anàlisi detallada? Entenc que la situació que es viu a Gaza és d’extrema gravetat, ja que toca una complexa trama d’interessos geopolítics, econòmics i religiosos que traspassa les fronteres dels països enfrontats; però això no impedeix que parem atenció a altres assumptes de gravetat que passen simultàniament en el món i, sobretot, que com a ciutadans reflexionem sobre quina informació se’ns dóna i de quina manera, per a eventualment exigir que se’ns informi d’una manera adequada.

Els ciutadans han delegat en els periodistes dues facultats del seu dret a estar informats: investigar i difondre informació. Però això no vol pas dir que s’hagi renunciat a l’exercici del dret, que pertany a cada persona, la qual al seu torn pot exigir ser informada com és degut.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *