Creativitat connectiva

3a creativitat-240-s-amritPer Rodrigo Prieto
Doctor en Psicologia Social
Barcelona, març 2010
Foto: S. Amrit

Si dues persones es donen un euro l’una a l’altra, al final cadascuna tindrà un euro, però si es donen una idea, al final cadascuna tindrà almenys dues idees.

Aquesta sentència popular expressa d’una manera senzilla i clara un dels fonaments de la «intel·ligència connectiva» promulgada el 1997 per Derrick de Kerckhove, sociòleg i director del Programa McLuhan en Cultura i Tecnologia de la Universitat de Toronto (Canadà), considerat el gran teòric de la comunicació del segle XXI.

A través d’aquest concepte, Kerckhove va actualitzar la teoria de les Intel·ligències Col·lectives de P. Levy per a adaptar-la al context tecnològic de les xarxes, centrant-se en la trobada sinèrgica dels subjectes per a la consecució d’un objectiu. Tal connectivitat reforça i simultàniament s’oposa a la idea de col·lectivitat proposada per Levy, en destacar les potencialitats dels elements de la xarxa (http://es.wikipedia.org/wiki/Derrick_de_Kerckhove).

En la pràctica, la intel·ligència connectiva es tradueix en el fet que un grup de persones pensant i discutint sobre un mateix tema poden arribar a un nivell més alt de profunditat i obtenir «un coneixement superior a aquell a què qualsevol persona arribaria si estigués sola», tal com assenyala Ana Viseu (http://www.yorku.ca/aviseu/espa_ponenciaIC_content.html).

En la seva ponència «Intel·ligència connectiva: El seu origen, desenvolupament i experiments», Viseu descriu diferents experiments (workshops) que demostren aquesta afirmació en grups de persones de diferents edats i nivells de coneixement i a través dels quals conclou que com més diversitat hi hagi en un grup o col·lectiu que es proposa abordar un tema, problema o desafiament, més potencial creatiu té.

Parafrasejant Jöel de Rosnay, aquesta autora afirma que aquesta manera d’entendre la construcció del coneixement suposa la transformació de la nostra vella lògica d’exclusió, en una lògica de complementarietat (ídem) més d’acord amb els temps.

Els qui defensen aquest paradigma sostenen que qualsevol activitat «creativa» –sovint entesa com a individual– requereix un treball de col·laboració. D’aquesta manera, escriptors, pintors, dissenyadors, arquitectes, etc., han necessitat en algun moment de la seva trajectòria tallers formatius o de creativitat. A més, afirmen, si bé en algunes arts o disciplines científiques la creativitat sembla un procés individual, les idees són molt probablement una síntesi de diferents idees desenvolupades amb anterioritat per múltiples persones.

Per aquest motiu asseguren també que en l’actualitat pràcticament tot ja ha estat dit o creat, per tant la creativitat no està a crear coses o idees que no existeixin, sinó a trobar combinacions inusitades, originals, sorprenents d’altres idees, materials o elements.

En un article anterior comentàvem com moltes empreses s’estan apropiant aquest paradigma i han començat a incorporar-lo en els seus models de gestió, ja que han comprovat que els pot portar importants beneficis econòmics (https://www.ambitmariacorral.org/?q=node/726).

Però aquest nou enfocament no és només qüestió d’experts o empresaris, sinó que ja és una realitat en diferents entorns i iniciatives. Un important exemple d’això és el moviment Open Source (Codi Obert), que es basa en el treball conjunt de moltes persones per a crear i perfeccionar programes informàtics que responguin a les seves necessitats, els quals després posen a disposició de qualsevol usuari d’una manera gratuïta, com és, per exemple, el cas del navegador d’internet FireFox: http://www.mozilla-europe.org/es/firefox/ Conscients de les seves potencialitats, els professionals de la pedagogia també s’han sumat al paradigma de la creativitat col·lectiva, incorporant cada vegada més en els programes educatius metodologies participatives, dialogants, que afavoreixin el treball en equip, l’intercanvi d’idees, la capacitat de sistematització, el debat, l’establiment de consensos i la presa col·lectiva de decisions. D’aquesta manera, cada vegada perden més terreny les llargues i solitàries hores d’estudi en un escriptori, per a donar pas a treballs grupals on els estudiants –a més de manejar coneixements– els han de posar en discussió

D’aquesta manera, els docents pretenen formar persones capacitades per a moure’s en societats cada vegada més complexes i interconnectades.

Reconèixer les enormes potencialitats del treball col·lectiu és actualment un requisit bàsic no tan sols en un sentit material o centrat en la productivitat, sinó també en el reconeixement de la interdependència de tots els éssers humans, de les pròpies limitacions i capacitats… en definitiva, que ens necessitem els uns als altres per a viure millor

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *