“El frec fa l’afecte”

5a el-240-oshkarPer Rodrigo Prieto
Doctor en Psicologia Social
Barcelona, maig 2010
Foto: Oskar

El adagi que titula aquest article és l’expressió popular de la creença que “quan convivim, malgrat les diferències o dificultats que puguem tenir, de totes maneres acabarem estimant-nos”. Si bé aquesta sentència es refereix a les relacions familiars o de parella, també podria aplicar-se a les relacions socials, entre veïns, barris o grups humans que conviuen en un mateix territori.

Per a facilitar aquesta convivència en les ciutats, des de fa uns anys alguns teòrics i polítics han recuperat el concepte de “civisme”, entès com el valor i la pràctica de tots els ciutadans de viure en harmonia i respectant-se mútuament.

Convençuts que la pràctica d’aquest valor és una peça clau per a construir societats més humanes i en pau, des de l’Àmbit Maria Corral, amb aquest article iniciem una sèrie d’articles sobre civisme, que anirem publicant durant tot l’any 2010 en la nostra pàgina web, per a abordar les diferents dimensions d’aquest valor, tant filosòfiques com pràctiques.

Com a punt de partida cap que assenyalar que la paraula “civisme”, prové del llatí “civis” que significa “ciutadà” o “ciutat” i que està estretament relacionada amb els conceptes grecs “polis”, “ciutat” i “demos”, “poble”.

En ambdós casos de l’antiguitat clàssica, la “ciutadania” era entesa com el dret a opinar i participar en els assumptes públics, és a dir, en el govern de les ciutats; no obstant això es tractava d’un dret reservat únicament als “homes lliures”, en el sentit literal del terme: homes (no dones) lliures (no esclaus), amb la qual cosa es reduïa considerablement el nombre de persones que efectivament podien participar, ja que “(…) els altres havien d’ocupar-se de labors massa vils per a poder dedicar-se a conrear l’enteniment i discutir sobre els assumptes públics.” (Camps, 2005, p.16).

Actualment existeixen diferents maneres de definir la “ciutadania”, per exemple en funció dels drets civils que es reconeixen o bé, dels deures que se’ls exigeixen als habitants d’un determinat territori. El fet que ambdues dimensions no sempre vagin unides és un factor de tensió entre les diverses versions. No obstant això, els discursos actuals sobre civisme parteixen d’una noció de ciutadania que considera com ciutadans a tots “els habitants de la ciutat”, independentment de la seva procedència, del temps que duguin vivint en la mateixa i de la seva situació legal de permanència. S’apel·la per tant a la seva condició de “veïns“ o “d’habitants“ d’un espai comú, en el qual el frec és inevitable, per tant convé gestionar-lo.

En els articles que anirem desenvolupant a partir d’ara i en endavant, recollim aquesta última definició, ja que afavoreix un enfocament inclusiu i no discriminador del tema, i que al mateix temps expressa el nostre homòleg desig d’inclusió positiva de les diferències en la convivència quotidiana de totes les persones.

Se sap que la convivència no és fàcil, doncs, perquè pugui ser agradable, obliga a conèixer-se, a escoltar, a dialogar, a construir acords (i respectar-los!), a negociar, a posar límits, a aprendre a gestionar els desacords, entre moltes altres exigències. Si en les relacions familiars, filials o de parella, en les quals les persones que conviuen es tenen afecte, aquestes exigències poden suposar un enorme esforç, quant més implicaran en les relacions socials, en les quals moltes vegades l’única cosa que ens uneix és el fet d’habitar un mateix barri o ciutat.

No obstant això, recollint el rerafons positiu o fins i tot optimista de l’adagi amb que comencem aquest text, volem abordar aquesta sèrie d’articles des del convenciment que el propi contacte quotidià, malgrat les dificultats que pugui suposar, contribueix al mutu coneixement, la proximitat, la tolerància i potser no l’afecte, però sí una acceptació pacífica i respectuosa, que reconeix la dignitat de l’altre com persona, i per tant, els seus drets i deures.

Només des d’aquests fonaments podrem assumir el repte d’aprendre a conviure pacíficament i en harmonia, demostrant així que allò que els éssers humans som “per essència” socials, no és una condemna, sinó una enorme riquesa que hem de i que volem aprofitar.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *