Espantamosques

9b espanta-240-borqjePer Natàlia Plá i Vidal
Doctora en Filosofia
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral.
Salamanca, setembre 2010
Foto: Borqje

Que en són, de pràctiques, les cues de les vaques! Sí, sí, han llegit bé: les cues de les vaques; aquests animals d’ulls amables que encara pasturen a alguns camps a pagès… Els explico per què dic això.

Aquest estiu anava per un d’aquests camins per allò que diuen que caminar una estona cada dia és bo per al cor, afavoreix la tensió arterial, genera endorfines —que són les hormones del benestar—, dóna to muscular… En fi, intentant fer coses sanes…!

Ja saben que a l’estiu fa calor. I les mosques es posen pesades, molt pesades. Tot caminant, em fixava en el fet que les vaques estaven tan tranquil·les fent la seva, com si el que fes la seva cua no tingués a veure amb elles. S’hi han fixat algun cop? És un moviment lent, cadenciós, amb una inèrcia suau… No té a veure amb el moviment agitat de la cua dels gossos quan estan contents, ni s’assembla tampoc a com els gats la tensen quan es posen alerta. Les vaques no semblen agressives; sols espanten les mosques, les fan fora. Però no se les veu en absolut neguitejades per aquest moviment d’una part del seu cos.

I la veritat és que pensava com de bé ens aniria tenir una mena de «cua» que espantés les «mosques» que no ens deixen rumiar amb claredat. Hi ha una pila de coses —conscients i inconscients— que interfereixen en els processos reflexius i fins i tot en el transcurs de la vida quotidiana. Tant ens destorben que estaria molt bé que desenvolupéssim recursos gairebé automatitzats, que ens demanessin el mínim d’atenció i energia, i que en detectar que una cosa no ens permet avançar en el pensament o l’acció amb determinació i claredat, ens l’espolséssim amb tanta naturalitat com fan les vaques amb les mosques que, infatigables, se’ls acosten un cop i un altre…

És clar que cal considerar els assumptes amb atenció, però sovint hi ha coses que més que ajudar ens enreden; per exemple, els pensaments recurrents, sobretot els que fan referència al que creiem que podem fer o no, al que és al nostre abast o no, al que mereixem o no…, és a dir, les mosques de les pors i les inseguretats sense fonament. Però n’hi ha més, de mosques, oh, i tant! Parin esment en els prejudicis i prevencions sobre les persones, les condicions o les circumstàncies que són necessàries perquè tirin endavant les coses. Tampoc no oblidin les mosques dels condicionaments absurds, del que pensaran els altres, del que va passar temps enrere i ens va deixar recelosos…; mosques en aquest cas que afloren del nostre propi interior i que hem de reconèixer com a tals per saber que ens convé espantar-les amb tota tranquil·litat per tal de fer el que volem fer.

I encara no hem acabat. Hi ha les mosques que d’altres voleien per distreure’ns de les nostres intencions, autèntics borinots en forma d’entrebancs o qüestionaments maliciosos que pretenen posar-nos neguitosos i així alterar la nostra manera de fer les coses o fins i tot la pròpia decisió de tirar-les endavant; mosques que interfereixen en tots els àmbits de la vida: la família, els amics i els grups; però també la feina, l’estudi, el lleure… Volen malmetre les opcions pel bé, destorbar la creativitat solidària, fer-nos sortir de polleguera i minvar així la lucidesa i l’energia…

Quant en sortiríem guanyant si ens ventiléssim d’un cop de cua aquestes mosques cada cop que envaeixen el nostre espai personal o social…, sense despentinar-nos, amb fermesa i parsimònia, perquè no mereixen més atenció que la d’espolsar-nos-les del camí.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *