Ser agraïts, signe de maduresa

1b ser-280-k-hookPer Jordi Cussó i Porredón
Economista
Director de la Universitas Albertiana
Barcelona, gener 2010
Foto: K. Hook

Fa poc temps em van convidar a participar en una de les sessions de les aules sèniors. Em van deixar escollir el tema de la meva aportació i vaig fer una xerrada sobre el goig d’existir. Comentava als assistents que ja fa temps que dono voltes al fet que la nostra societat occidental no estigui contenta amb el que viu i el que fa. La gent va passant per damunt de les coses, van fent, treballant, però no acabo de veure aquell entusiasme que fa que les coses vagin endavant i que permet assolir una societat més justa i humana. Hi ha una mena de conformisme general i una sensació de queixa contínua. Ens queixem de tot, però esperem que vingui algú a solucionar-ho, sense implicar-nos en els problemes que ens preocupen. L’experiència ens diu que hi ha una queixa estèril i, per tant, si volem que les coses vagin endavant, el que hem de fer és comprometre’ns amb la realitat, donar temps i recursos. Només quan posem esforç i entusiasme arribem a assolir els reptes personals i socials que ens proposem. Però em segueixo preguntant el perquè d’aquesta manca d’entusiasme.

Actualment, sobretot a Occident, hem perdut la capacitat d’admiració i de sorpresa, necessitem que passin coses realment extraordinàries per a reaccionar amb diligència. Potser per això, cada vegada necessitem més accions que ens disparin l’adrenalina, perquè, si no, no tenim motius per a viure emocions que donin prou atractiu al que vivim, al que ens passa. Necessitem experiències traumàtiques (malaltia, mort, guerres, desastres naturals), que ens facin aturar en sec i ens enfrontin amb duresa a la realitat. Però la vida, tant si ens agrada com si no, és força quotidiana, té poques coses que surtin d’una mal anomenada normalitat, per això, sovint, res del que passa no ens crida especialment l’atenció. I simplement anem passant, anem fent o, com diu molta gent, «anem tirant». Ens hem acostumat a existir, com si fos el més normal, com si això no tingués res d’extraordinari, i penso que aquesta manera de fer ha minvat la nostra capacitat de reacció. És urgent recuperar la capacitat de sorprendre’ns i admirar-se per les coses, per la vida, pels altres, pel simple fet de ser vius

La persona adulta és aquella que sent el goig d’existir, que ha paladejat el seu ésser i ha experimentat la joia de sentir-se viu enmig dels altres i del món. Perquè, com hem dit altres vegades, si no ens coneixem a nosaltres mateixos, ni tenim consciència de qui som i de com som realment, no sabrem mai amb certesa el que hem de fer. Si distorsionem la realitat més fonda del que som, tot el que hi posem al damunt estarà distorsionat. Falta consciència, és a dir, tenir ciència, saviesa de nosaltres mateixos, que som els companys més íntims cadascú d’ell mateix. La consciència és saber d’un mateix, és tornar a sentir el meu jo, assaborir l’existència real del que sóc.

El contrari de viure amb aquesta consciència és deixar-se anar existència avall, com l’aigua baixa per una forta riuada. És instal·lar-se en la frivolitat, és a dir, considerar la pròpia existència i la dels altres, les coses, la vida, les persones, els esdeveniments com a superficials i sense cap significació. La frivolitat genera un descontentament existencial que es manifesta en indiferència i en un fals fastigueig per viure amb tot el que ens envolta. La frivolitat ens porta a fer un xantatge social, perquè no volem acceptar cap responsabilitat. És frívol el que cerca no haver d’agrair res a ningú, i menys encara agrair que li hagin donat l’existència. No vol agrair haver començat a ser, que li hagi estat donat aquest tresor, i manifesten rebuig en forma de fàstic i de menyspreu, que sovint s’expressa en una queixa estèril.

És un punt de maduresa humana, del fet de ser adult, que en un moment determinat de la vida sapiguem dir sí a pròpia existència, a la concreta, real i possible, la que realment és. És bàsic que ens coneguem i acceptem amb alegria que tot ho hem rebut dels altres, que la base que ens permet fer i viure tantes coses de la vida ens ha estat donada, regalada. Ningú no ha demanat existir, ni ha fet res per a poder existir. Ignorar o oblidar una cosa tan evident ens torna persones ingrates, desagraïdes. Adonar-se’n i recordar-ho sovint ens fa viure instal·lats en l’agraïment.

«Agrair» ve d’«agradar». Així, doncs, agrair no és altra cosa que entendre l’existència humana com a agradable, que m’agrada, que em resulta agradable. Mostrem als altres el nostre agraïment, expressant amb la nostra manera de viure que estem contents d’existir, que acceptem amb joia el tresor del nostre ésser. Després haurem de ser capaços de pronunciar un mot: gràcies. Aquest mot als nostres pares, germans, amics, a la societat en general, és l’humus des d’on comencem a mirar la realitat, el que ens dóna la capacitat d’escoltar, de mirar, d’obrir-nos als altres i al món, en definitiva, de viure aquesta vida amb plenitud.

La gratitud és un fruit natural de saber reconèixer les coses com són. I, alhora, aquest reconeixement agraït em fa prendre consciència dels meus deures, de les meves obligacions morals. Adonar-se que les coses més importants de la vida m’han estat donades, regalades, sense que jo hagi fet res per a merèixer-ho, és una crida, una interpel·lació al meu ésser i he de saber-hi donar una resposta adequada. He rebut tant dels altres que sempre seré deutor. L’adult és aquell que, gaudint de l’existència i adonant-se de tot el que ha rebut, respon fent donació del que és. Sóc, he rebut tant i tot m’ha estat donat, que responc essent un ésser per als altres. Fer donació d’un mateix és ser agraït, és estar content de ser i d’existir.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *