El joc de nosaltres

el-240-jbarcenaPer Nathália Rosa
Periodista
Barcelona, abril 2011
Foto: jbarcena

En rebre les diferents informacions respecte a les guerres del «món àrab», o sobre les mobilitzacions socials que han tingut lloc els darrers temps a Egipte, Síria i Líbia, entre altres països; en escoltar les persones al carrer dir el que pensen i creuen saber sobre aquests països, o, finalment, en endinsar-me en el món de la immigració a Barcelona, m’he trobat amb un joc infinit en què sovint tots participem: el joc del «nosaltres».

En parlar del «món àrab», solem ficar tots els països en un mateix sac i definir-los com «els altres», els d’allà, d’aquell món llunyà i diferent del nostre, del món occidental. No diferenciem ni els seus trets culturals ni la seva història, i menys encara ens esforcem per comprendre les diferències que hi ha entre els diferents països d’aquella regió. Aquí em sumo al cor del «nosaltres», del món occidental que no té res a veure amb els llunyans i diferents del «món àrab».

Aquí, a Europa, la meva posició en el joc canvia una mica. Aquí formo part «dels altres»: sóc una estudiant d’Amèrica Llatina, brasilera, no autòctona, no comunitària. Sóc part d’aquest «altre món» ple de rumors i estereotips, que també imposa algunes generalitzacions que no consideren la diversitat enorme d’aquella regió. Però, aquí mateix, on sóc «l’altre», sóc al mateix temps una infinitat de «nosaltres»: nosaltres els del món occidental, nosaltres els estudiants, nosaltres els treballadors il·legals, nosaltres els residents, nosaltres…

Tal com afirmen Lurbe i Santamaría (2007),1 la separació entre «ells» i «nosaltres» respon a una dinàmica maniqueista, a un ús dicotòmic de la pertinença en què es corre el risc d’eliminar els punts comuns, transformant el joc en una simplificació, per exemple, del tipus «nacionals versus estrangers». Aquesta lògica no permet que la definició de l’alteritat («ells i nosaltres») canviï d’acord amb el moment i el context, és a dir, transformar-la en una realitat canviant i dinàmica, cosa que, de veritat, faria el joc molt més interessant i divertit.

La cultura espanyola, per exemple, és plena de trets heretats de la cultura musulmana, com a fruit dels vuit segles de dominació àrab a la Península Ibèrica. Així mateix, en molts països d’Amèrica Llatina també hi ha molts costums heretats dels espanyols durant la colonització. Aquest és un moviment infinit a la història de la humanitat, de manera que hi ha una miqueta de tots els «altres» en cada un de «nosaltres».

La tendència en general és treballar el desconeixement de l’altre des d’una perspectiva negativa. Per exemple, a Espanya la immigració és considerada un problema per una gran part de la població i, per això, qualsevol cosa que hi tingui relació sol generar en aquestes persones, emocions i opinions desfavorables.

Un senyal molt característic d’aquest enfocament són, per exemple, els rumors. Segons Allport i Postman (1953),2 les condicions bàsiques perquè neixi un rumor són la importància i l’ambigüitat del seu contingut. Per als autors, només existirà el rumor si es donen simultàniament aquestes dues condicions.

Les dues situacions poden ser llargament debatudes: s’ha de saber més sobre l’altre i desmitificar la idea que la immigració és un problema. És important també tenir en compte que s’aprèn, i molt, amb els conflictes, i, a partir d’aquí, que es pot aprofundir temes com, per exemple, el reconeixement de l’altre.

Per a viure en una societat intercultural cal comprendre els diferents trets de diversitat que la componen i respectar el dret de totes les persones a la igualtat i l’autonomia personal. Es tracta de buscar no un consens ni una homogeneïtat assimilacionista, sinó un sentit comú en aquesta diversitat i heterogeneïtat. Aquest és un dels desafiaments de les societats modernes, i al mateix temps és un potencial i un diferencial enriquidor per a aquelles que almenys intenten gestionar aquest debat d’una manera més assertiva.

Hi ha múltiples mirades del món, diverses definicions de «l’altre» amb qui compartim el barri, la ciutat o el país, que molts cops es converteixen en prejudicis i rumors inversemblants. Per a evitar que això passi convé preguntar més a l’altre: em prestes la teva mirada? Segur que les respostes seran impressionants, i de fet ens serviran moltíssim per a la construcció d’un espai realment comú. Altrament, continuarem amb un joc infinit d’opinions individuals i parcials que seguiran separant-nos entre «nosaltres» i «els altres». Em prestes la teva mirada?

1. LURBE, K. i SANTAMARÍA, E. «Entre (nos)altres… o la necessitat de re-pensar la construcció de les alteritats en contextos migratoris», Papers 85, 2007, ps. 57-69.

2. ALLPORT, G. W. i POSTMAN, L., Psicología del rumor, Buenos Aires, Editorial Psiqué, 1953.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada