Apressa’t lentament

apressa-240-flashtolifePer Mauricio Chinchilla Pineda
Periodista. Barichara. Colòmbia, febrer 2011
«Tanta urgència tenim per a fer coses, que oblidem l’única cosa important: viure.»
Robert Louis Stevenson
Foto: FlashTOLife

Davant la pressa, calma, més que no pas lentitud. «A poc a poc i bona lletra», diu una dita. Les hores del dia són les que són, vint-i-quatre. L’ús del temps és bàsic, molt important a l’hora de viure una vida «normal», de repartir les activitats vitals. Ora et labora, proposava Benet de Núrsia. En una societat laica podríem dir: practica la solitud i el silenci, i treballa, per tu, pels altres. En la voràgine diària, escassament dediquem temps a estar amb nosaltres mateixos. El problema de les presses, com deia el britànic Chesterton, és que al final ens fan perdre molt de temps.

Les responsabilitats laborals no han d’estar per sobre de les responsabilitats familiars. Sí, vivim perquè volem, la cultura de la hiperceleritat. S’exigeixen resultats a un termini curtíssim i cada vegada més ràpid. Però, viure així ens fa més feliços? On és el plaer de l’espera? Quin sentit té córrer tant quan no sabem cap on volem anar?

L’home urbà ha caigut desgraciadament en la hiperactivitat sense treva, en la sobrecàrrega de compromisos i activitats; i encara pitjor, als nens també se’ls programa el dia, el temps, la vida: després de l’horari lectiu, reforç, piscina, idiomes, música i un llarg etcètera. I després tal professió, tal altra, i després tal treball o tal altre. La societat del malbaratament està malalta d’èxit, i qui ens ha ensenyat a afrontar el fracàs, la frustració? El periodista José María Romera afirma que «l’agitació que impera en el nostre temps deixa poc espai a la reflexió i a l’assossec. Esperar és gairebé un acte heroic quan la conducta més freqüent davant el rebuig o el fracàs és l’abandó tot just començar. Només en la mesura que ens reconciliem amb la durada pròpia de cada cosa podrem obtenir-ne el màxim benefici».

Segons quin estil de vida pot passar factura. Un alt percentatge de ciutadans, sobretot el de les gran urbs, pateixen estrès, l’anomenada malaltia del segle XXI i una de les principals causes de baixa laboral. Per a combatre l’estrès cal aprendre a regular les emocions i ser molt conscients de la percepció pròpia, subjectiva de la realitat. Centrar-me més en l’«ésser» que en el «tenir», tal com manifestava l’humanista Erick Fromm.

La societat «occidental» ens ha fet creure que ser és tenir, que és indispensable adquirir moltes coses per a ser, com si l’individu que no posseeix res no fos ningú. I encara que cal tenir coses per a subsistir, no és pas el que dóna sentit a la vida, com l’ésser.

Tenir sembla un concepte relativament senzill, però ser constitueix una forma molt complicada i difícil. «Hem de permetre’ns descansar, donar-nos espai per a recuperar-nos. En aquest procés és fonamental treballar la capacitat d’estar conscients en el moment present, evitant la preocupació, la hipòtesi negativa que desencadena l’estrès», així ho afirma Andrés Martín, autor del llibre Con rumbo propio, un llibre per a reduir l’estrès. Una obra que convida a reflexionar sobre la vida i com viure-la amb més plenitud, que anima a marcar aquest camí que ens permeti recuperar l’equilibri personal i la sobirania.

I encara més: preguntem-nos quantes vegades hem fet exercici el darrer any, quantes hem sortit al camp, quantes excursions hem fet… Hem contemplat el paisatge des de dalt d’una muntanya, el riu des de les seves ribes o el mar des de la platja? Quant temps hem dedicat a parlar amb la nostra gent gran, amb els nostres nens, amb els nostres amics?

El sofriment és l’experiència humana per definició, «inherent a la vida». I s’amplifica més quan un es nega a acceptar que forma part de les regles de joc del món en què vivim. Néixer, emmalaltir, envellir i morir són etapes pròpies de la vida; cal aprendre a acceptar-les, així com acceptar-nos tal com som, reconeixent virtuts, però també defectes.

Quina meravella poder dir en veu alta que som limitats: això vol dir que som vius. Quin pes, és a dir, quant d’estrès ens trauríem de sobre si poguéssim afirmar com l’escriptor grec Nikos Kazantzakis: «Les grans lleis de la naturalesa són: no corris, no siguis impacient i confia en el ritme etern».

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada