Autòctons de primera generació: la identitat dels fills d’immigrants

autoc-240-angela7dreamsPer Laura Muñoz
Psicòloga
Barcelona, abril 2011
Foto: angela7dreams

Al llarg dels darrers anys milers d’estrangers han arribat al nostre país amb la intenció de trobar un treball i una llar dins de les nostres fronteres. Molts d’ells no s’han quedat només amb això, sinó que han decidit crear una família lluny de les seves ciutats d’origen, en un territori on sovint la cultura i l’idioma els resulten aliens, decisió que ha produït que les taxes de natalitat espanyoles, que havien anat disminuint durant dècades, hagin començat a remuntar d’una manera inesperada.

Aquells que han immigrat van afrontar al seu dia ?i sovint continuen afrontant? tot el procés d’adaptació a la nova situació: aprenentatge de la llengua, creació de noves xarxes socials, conèixer l’entorn que els envolta… A més d’una nova identitat, la de l’«estranger» o «immigrant». Però, i els seus fills? Com els afecta la «condició» dels seus pares? De quina manera l’origen dels seus pares influeix en la construcció de la seva pròpia identitat? De quina manera la nostra societat (la seva) influeix en la construcció de la seva identitat en considerar-los «immigrants de segona generació»?

Malgrat els constants arguments en contra de l’ús d’aquesta denominació, cada cop resulta més comú sentir en els mitjans de comunicació l’expressió «immigrants de segona generació» per a referir-se als fills i filles de persones que han emigrat a aquest país, fins al punt de ser considerada una denominació políticament correcta. En efecte, aquestes persones no han immigrat mai, ja que van néixer aquí o bé van viatjar quan eren petits per decisió dels seus pares. Llavors, què és el que fa que se’ls consideri immigrants? A aquest respecte, el sociòleg Iñaki García assenyala: «el fet que en una societat en la qual ja no es pregunta “tu de qui ets?”, els fills dels immigrants segueixin sent identificats com a “fills de” ens porta a plantejar-nos una pregunta: què és el que la societat espanyola té necessitat de destacar en els fills d’immigrants per a assenyalar-los com a tals?».

De fet, quan utilitzem aquesta denominació mantenim la idea que existeixen dos grups: «els d’aquí» i «els de fora», agrupant, a més, pares i fills en el mateix grup i fent més complicada la construcció de la seva identitat, la sensació de total pertinença a la societat en què van néixer i en què conviuen. Com assenyala Amelia Barquín, professora d’educació intercultural a la Universitat de Mondragón, aquesta expressió comporta dues idees implícites: en primer lloc fa veure que aquests nens són, en principi, immigrants i «no són d’aquí»; en segon lloc reflecteix la idea que els nens han de fer alguna cosa per a aconseguir ser vistos com a locals, sigui passar un temps en la societat receptora, sigui aprendre la seva(es) llengua(es), desenvolupar un sentiment de pertinença, o bé unes quantes d’aquestes coses a la vegada, condició que no s’exigeix a la resta dels seus companys.

Referint-se als seus orígens i a la seva identitat, l’escriptor francolibanès Amin Maalouf mencionava: «A vegades, quan he acabat d’explicar amb tot detall les raons per les quals reivindico plenament totes les meves pertinences, algú se m’acosta per dir-me en veu baixa, posant-me una mà a l’espatlla: és veritat el que dius, però, en el fons, què és el que et sents?». En efecte, durant el procés de construcció de la seva identitat, els fills dels immigrants sovint es troben en una disjuntiva. Hereus de dues societats diferents, són capaços d’identificar-se amb totes dues sense acabar de pertànyer a cap. Tot i això, el que és una paradoxa d’aquesta disjuntiva és que no parteix d’inquietuds personals, sinó que ve imposada des de fora. Què mentre aquesta societat no els considera totalment «d’aquí» per mostrar trets físics diferents o un nom i cognoms que ens resulten inusuals, de la mateixa manera, en la cultura dels seus pares tampoc no són acollits com a iguals perquè actuen i parlen d’una manera diferent. Estrangers en ambdós territoris, els fills d’immigrants es troben durant el seu procés de socialització amb infinitat d’ambivalències i missatges contradictoris que fan que aquest procés resulti més complicat.

La realitat és que tots som hereus de cultures diverses, si entenem per cultura com a quelcom no solament imposat per un origen geogràfic, sinó les diferents experiències i valors que han conformat la nostra personalitat i la dels qui ens envolten. Al llarg de la nostra educació ens veiem influïts per la professió dels nostres pares, pels gustos dels nostres amics, pels ensenyaments dels nostres professors, etc. I tota aquesta informació la rebem, la processem, decidim quina afegirem a la nostra pròpia identitat i per què, conformant el puzle de la nostra identitat. I cosa que és més important, ho fem cada dia i d’una manera natural, sense que això suposi un esforç de part nostra.

L’ésser humà és capaç d’acceptar valors de cultures diverses i d’unificar-los en una sola personalitat, fet que ens confereix una identitat única. En el moment d’eliminar les etiquetes que diferencien aquests nens i nenes de la resta dels seus companys de classe, en el moment d’entendre que no sempre hem de pertànyer a un únic lloc i que el fet de provenir d’orígens diversos, lluny de ser una font de conflicte ha de ser una oportunitat, facilitem tot el procés de construcció de la seva identitat. O almenys, l’equiparem al de la resta de la societat a què pertanyen, afavorint una societat més justa i igualitària en la qual tots els ciutadans se sentin representats.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *