Contemplar

contemplar-240-a-russoPer Javier Bustamante i Enriquez
Poeta
Barcelona, setembre 2011
Foto: A. Russo

La imatge d’una persona contemplant no és tant la d’una figura pensativa, amb la mirada perduda i observant amb candidesa un bell paisatge. La contemplació és molt més: és una postura existencial. L’encarnació d’una actitud davant la realitat.

En la paraula ‘contemplar’ podríem dir que hi ha dos vocables: con i templar (temperar). El primer, con, denota implicació, acompanyament, participació. Per exemple, consolar: situar-se en el mateix pla d’aquell a qui es consola, compartir la seva mateixa situació. Conversar: estar inserit en un discurs compartit, participar-ne activament. Cooperar: obrar en conjunt amb algú per aconseguir una finalitat.

El segon vocable, templar és la forma castellana de temperar, que és aconseguir el punt just de les coses perquè serveixin o siguin el que estan cridades a ser. Es temperen les cordes dels instruments perquè cada una soni com li correspon. Es tempera la voluntat o el ferro. Cada ésser humà està cridat a viure aquesta temprança, a ser ell mateix: a assolir cada un la nostra estatura personal, trobar la nostra naturalesa espiritual, desenvolupar el nostre límit intel·lectual.

Fent artesania, si reunim les dues paraules, contemplar alguna cosa o algú és participar de la naturalesa a la qual aquella entitat està cridada a ser. Aquest acte només es dóna des de la meva pròpia crida a ésser. Per això, en darrera instància, podem poetitzar i dir que: contemplar és un acte que ens fa ser u amb la realitat.

Per al filòsof Raimon Panikkar, «L’acte contemplatiu és un acte de pura espontaneïtat, un acte lliure, no condicionat sinó pel seu propi impuls (…). La persona contemplativa simplement ‘està’, simplement ‘és’, viu. La contemplació és el respir mateix de la vida». Aquests trets bells que aporta Panikkar per acostar-nos a l’acte contemplatiu podrien semblar senzills: espontaneïtat, llibertat, ésser i estar… No obstant això, són aprenentatges que omplen tota la vida i que van madurant i arrelant en la persona amb naturalitat si s’hi està obert.

La contemplació implica un contemplar-se a si mateix dins d’aquesta realitat que es contempla. No som éssers aïllats. Només puc ser, si sóc en relació. Ser amb mi mateix, ser jo mateix, demana una gran humilitat. Descalçar-se existencialment per palpar la terra que ens sosté, això comporta aprendre a caminar de nou, ensopegant, tenint cura de no fer-se mal, ni fer-ne, gaudint del tacte real de les superfícies.

Com hem anat glossant, contemplar és un verb, una acció que, a més, és sempre nova i renovadora. No és una meta a assolir ni un estat perenne d’abstracció. Requereix una implicació vital, sí, però està en la naturalesa de tots sense necessitar cap condicionant intel·lectual, social, religiós, d’edat…

Podem sorprendre’ns contemplant en qualsevol moment, és a dir: paladejant l’existència, sent conscients que som vius i, cosa important, que no estem ni som sols.

La vivència contemplativa és intransferible. Quan s’intenta traduir en paraules, es corre el risc de confondre-les amb l’acte de la contemplació en si. Tot i això, el poc que es pugui apuntar pot despertar l’ànim contemplatiu.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada