Gaudint de la diversitat

gaudint-240-gabbyPer Marta Miquel i Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Salamanca, octubre 2011
Foto: Gabby

No fa gaires dies, a mitjan agost, vaig tenir l’oportunitat de participar en un viatge per terres italianes amb un grup ben variat de persones. Érem 96 persones d’edats compreses entre dos i vuitanta-quatre anys, i els llocs de procedència de cada un anaven des de Colòmbia a diferents zones d’Espanya, com Madrid, Cadis, Catalunya, Salamanca, etc. Van ser vuit dies d’una convivència intensa, de compassar ritmes, horaris, costums, caràcters, formes de pensar; de conèixer l’altre, d’acceptar-lo i valorar-lo pel que és, no pel que té, i d’experimentar en pròpia pell allò que des de fa uns quants anys s’ha anat fent més palès en la nostra societat i que és una de les principals riqueses de la humanitat: la diversitat. Aquesta ha estat una de les recents experiències banyades de pluralitat humana però no l’única.

A començaments de setembre a Fuenteroble de Salvatierra, un poble de menys de tres-cents habitants de Castella, es va celebrar un concert a càrrec d’un cor danès, i tot just després hi hagué un aperitiu en què vam compartir músiques i balls tradicionals d’ambdós llocs. El programa que van oferir era format per una primera part de música renaixentista i una segona d’obres tradicionals de Dinamarca. El concert fou molt bonic, però, personalment, el que més em va cridar l’atenció va ser la trobada entre cultures tan diferents i el gust amb què tant els convidats com els amfitrions van mostrar i compartir les seves arrels a través de la música. Imagineu-vos què podran tenir en comú les melodies daneses amb els valsos i les jotes castellanes! Doncs d’harmonies i ritmes potser poc, però hauríeu d’haver vist les cares d’alegria d’uns i altres en compartir el que sentien com a propi.

És clar que la convivència en la diversitat no sempre és tan fàcil, i sovint pot ser causa de conflictes i problemes, si l’ésser humà no està desinstal·lat de si mateix i obert a la pluralitat sociocultural, generacional, religiosa, etc. De quina manera ens podríem situar en la vida perquè la trobada amb l’altre, amb el que és diferent, sigui una oportunitat d’enriquiment personal i no una font de discòrdia? Quins valors hauríem de treballar? És difícil i molt arriscat determinar quins serien els més importants, però és cert que aquests tres no se’ns poden escapar: el silenci, la humilitat i la solidaritat.

Encara que sorprengui, el silenci és la base que l’ésser humà necessita per a trobar-se amb ell mateix, descobrir qui i com és, aprofundir la seva història i la dels seus progenitors, i contemplar la realitat que l’envolta i amb la qual conviu diàriament.

Si busquem la paraula ‘humilitat’ en el diccionari, hi trobarem aquesta definició: «virtut que consisteix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats, i a obrar d’acord amb aquest coneixement». Després d’haver bussejat pel nostre pou interior i haver començat a descobrir allò que forma part de les entranyes del nostre ésser, és important que ens reconeguem i acceptem tal com som, ni més ni menys. Si sobrevalorem el nostre ésser podem caure en la temptació de creure’ns semidéus i ser com una piconadora amb els altres. Les relacions que establim seran arrogants i altives, i el nostre orgull serà una font permanent de conflictes. Si, per contra, ens infravalorem i no reconeixem les nostres riqueses, aquestes relacions seran pobres i no desprendran aquell suc tan gustós que neix d’una rica convivència en què cadascú posa al servei de l’altre allò que és.

I, per últim, la solidaritat, que entranya aquell sentiment d’unió amb l’altre i comporta posar-se en el seu lloc i saber escoltar allò que cada persona vulgui revelar-nos. És important que siguem realment conscients que, sigui quina sigui la seva procedència, edat o religió, tots tenim una cosa en comú que és la vida i és a partir d’aquesta base que hem d’establir una relació amb l’altre, una amistat solidària amb tot allò que forma part de la seva existència i que tenyeix dia a dia de diferents colors el seu paisatge. Ser solidari implica fer el que estigui a la nostra mà perquè l’altre pugui gaudir de la seva vida en plenitud, i en una societat diversa això suposa un major esforç.

Apostar, doncs, per la diversitat i gaudir-ne comporta estar disposat a no voler ser més que ningú, a compartir allò que ens ha estat donat i que és el més preuat que tenim, la vida, i a saber respectar en tot moment aquella base sociocultural que s’entreteixeix en les arrels de cada ésser humà i que ens pot ajudar a entendre els comportaments i les actituds dels qui ens envolten.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *