No desitjo pas ser eternament jove

no-240-isralejandroPer Gemma Manau i Munsó
Llicenciada en Químiques
Matosinhos. Oporto. Març 2011
Foto: Isralejandro

A vegades m’agrada deturar-me i observar el que tinc al meu voltant. Tinc la sort d’estar escrivint mentre gaudeixo de la posta de sol sobre l’Atlàntic. Però hi ha moments en què m’agrada també mirar cap al carrer i veure les persones que m’envolten. Totes són en certa manera un misteri, no podem copsar el que hi ha darrere de cada mirada, de cada somriure, o de cada gest d’alegria, de preocupació o tristesa.

Em sorprenen de manera especial les històries de vida de la gent gran. Alguns d’ells han viscut situacions molt dures.

En Josep viu en una residència; després de moltes turbulències gaudeix d’una situació estable. És alegre i servicial. Somia amb aprendre a llegir i a escriure algun dia, sobretot a llegir, ja que el seu plaer més gran seria anar a un bar, demanar un cafè, agafar el diari i llegir la crònica esportiva per saber els progressos del seu equip favorit de futbol.

La Teresa és elegant i delicada, durant un temps volia aprendre a escriure el seu nom, tot i els seus vuitanta anys llargs. De petita ja volia anar a l’escola, però no podia. Fa poc demanava que li ensenyessin a fer lletres petites perquè després als documents no hi ha tant d’espai com això per a signar! Ara la vista ja se li cansa.

La cara de la Rosa era d’una tal satisfacció el dia que va aconseguir llegir i entendre la primera frase sencera! Està convençuda que sempre s’hi és a temps d’aprendre!

Llegir i escriure ens semblen unes coses tan banals i naturals. Llegim contínuament. Tot sovint llegim fins i tot coses que ni ens interessen ni ens són útils per a res. A vegades tinc la sensació que anant pel carrer llegeixo per vici.

Ens trobem en l’era digital, on aquells que no es maneguen amb les noves tecnologies són els «analfabets digitals», i tot i això hi ha encara qui no pot enviar un sms per felicitar l’aniversari a algú estimat, no per falta de mòbil, senzillament perquè el que no sap és escriure.

Personalment, conèixer aquestes persones, en Josep, la Teresa, la Rosa i d’altres, m’ha fet prendre consciència de tot allò a què no tenen accés per no saber llegir, però han après a viure harmònicament amb aquest fet, sense, però, resignar-s’hi.

Són exemples de valentia, d’assumir els propis límits i de saber aprofitar l’avinentesa per a superar-los en la mesura que és possible. Encara tenen l’entusiasme i la humilitat de saber que hi ha coses per descobrir i per aprendre!

Sempre hem pensat que l’entusiasme era propi dels joves. I, si de cas, quan ens trobàvem amb algú que, malgrat l’edat, continuava somrient i tenint un caràcter alegre dèiem que tenia el cor jove. Quan els miro als ulls i escolto els seus relats, veig l’experiència d’una llarga vida viscuda amb més o menys dificultats. No veig un cor jove, sinó el d’un adult o el d’un ancià. Ara bé, sento en ells l’alegria de continuar existint, malgrat les dificultats de l’edat. D’alguna manera em fan descobrir que totes les etapes de la vida són importants i bones i que, si les sabem acceptar, poden ser gratificants.

No desitjo pas ser eternament jove, sóc fins i tot conscient que estic al límit de la generació digital, per no dir que ja n’estic fora. Però el que sí que espero és anar aprenent a acceptar cada nova etapa de la meva vida, tal com és, només així les podré anar vivint amb alegria i entusiasme, conscient de tot allò que encara hi ha per a aprendre i per a descobrir, i fer-ho tot passant-ho pel sedàs de l’experiència i la maduresa que comporta haver fet ja un llarg camí.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada