Una sàvia curiositat

una-240-m-a-yustePer Gemma Manau i Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Portugal, setembre 2011
Foto: M. Á. Yuste

Diuen que la sordesa és una discapacitat molt dura perquè provoca en la persona un cert sentiment d’aïllament. De fet, algun cop que he sortit al carrer amb els auriculars posats tot escoltant alguna cosa, la sensació que m’ha provocat -salvant totes les diferències-, és precisament d’aïllament. En primer lloc, perquè es fa més atenció al que s’escolta que al que ens envolta, però, per altra part, sembla com si gairebé no ens arribés cap so de l’exterior, no se sent el soroll dels cotxes, ni com parlen les altres persones, ni tan sols sentim aquell que cordialment ens saluda amb un bon dia. Tot i estar immersos en l’entorn quotidià, és com si al mateix temps n’estiguéssim molt lluny.

Curiosament, en portuguès l’expressió més comuna que correspon a la castellana un diálogo de besugos, és un diàleg de sords. A vegades sentint parlar les persones, sembla precisament això, un diàleg de sords. O més que un diàleg, soliloquis en paral·lel, en què, malgrat que se senti l’altre, sembla que no ens n’arriba res. Tot sovint són diàlegs tancats sobre ells mateixos, com si la inèrcia d’una força centrípeta no els deixés sortir, per a escoltar allò que de nou pot aportar l’altre. D’alguna manera hi ha diàlegs que són «sords», aïllats de l’exterior.

Darrerament he pogut fer l’experiència contrària, perquè he tingut la sort de participar en diversos cursos en els quals he pogut escoltar persones que m’han semblat molt sàvies, i de qui, certament, he après moltes coses. Però el que més m’ha cridat l’atenció no ha estat tant sols el contingut del que ens han comunicat, sinó la manera de relacionar-se amb l’altre. He observat que tenien una característica comuna: una sàvia curiositat.

A part de respondre les preguntes que se’ls plantejaven en cada ocasió, ells també plantejaven altres qüestions als qui els escoltàvem amb interès. No eren preguntes retòriques per a provocar en l’oient una reflexió i mantenir així el seu interès; no. Eren preguntes plenes d’una sàvia curiositat, d’un desig de saber. Tenien una curiositat que els feia estar oberts a allò que de nou i únic els podia aportar l’altre.

D’alguna manera diria que mantenien viva una gran capacitat de sorpresa davant l’altre, sabien que l’experiència de cada persona els podia aportar alguna novetat i que en podien aprendre alguna cosa significativa i útil per al seu desenvolupament humà. No es tracta d’una vana curiositat, d’acumular dades inútils, de «fer safareig», sinó d’una vertadera i sincera obertura cap a l’altre, sense prejudicis, sense menystenir-lo, sinó valorant-lo en el que realment és.

No aconsegueixo saber si eren sàviament curiosos perquè estaven oberts al que de nou podien descobrir en l’altre i, per tant, desenvolupaven aquesta capacitat d’escolta, o al contrari, perquè sabien escoltar s’havien tornat sàviament curiosos.

Sigui com sigui, allò de què no tinc cap dubte és que bona part de la seva saviesa es deu a la certesa de no saber-ho tot, de mantenir viu el desig d’aprendre, que és, al mateix temps, motor per a anar descobrint amb més profunditat el nostre entorn.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada