Xarxes internàutiques

xarxes-240-mehfuz-hossainPer Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, octubre 2011
Foto: M. Hossain

La irrupció de les xarxes socials a Internet fa temps que provoca enrenou. Partidaris i detractors exposen els seus arguments. Els uns defensen que es tracta d’una gran oportunitat per a establir relacions i salvar les distàncies geogràfiques. A la qual cosa responen els qui no les veuen amb tan bons ulls, culpabilitzant-les del fet que la gent descuidi la importància de les relacions personals presencials.

Uns i altres s’intenten convèncer perquè o bé s’entreguin sense reserves a les noves comunicacions socials, o bé en reneguin i es mantinguin en l’àmbit de les formes, diguem-ne, més «tradicionals».

No sembla un criteri assenyat apreciar la novetat només pel fet de ser nova, com tampoc no ho és negar-ne les possibilitats només per ser inexplorades o immadures. Pel que es pot veure, algunes d’aquestes xarxes socials permeten establir un tipus de relació que és diferent. Per tant, en principi no entraria en conflicte ni aniria en detriment d’altres menes de relacions. Si més no, no hauria pas de fer-ho.

Cert és que provoquen sensació d’immediatesa, d’estar fora del temps per allò que «la xarxa no dorm». I com tot el que té relació amb les tecnologies de la informació, tenen tendència a crear una certa addicció: hom s’hi enganxa.

Acceptem que caldria assegurar una certa maduresa en l’ús perquè fos un instrument que nosaltres maneguem i no pas a l’inrevés: que la xarxa ens manegui a nosaltres. Però siguem sincers: també abusem d’altres coses en la vida. Sí, mengem i bevem inadequadament, pequem de sedentaris, ens atraquem de programes de televisió, forcem el temps per fer-hi cabre el que és impossible… Vaja, que el risc de mal ús i d’abús no suposa necessàriament que les xarxes socials siguin dolentes en si, sinó que no les sabem manegar adequadament.

Intentant no demonitzar les noves formes de comunicació, i amb d’una mirada des de mitja distància, pel que es veu, la xarxa obre la possibilitat d’una relació lleugera, de vegades quotidiana en el sentit de compartir petites coses. És un altaveu que respon a una realitat contemporània: les nostres relacions s’han multiplicat en nombre i s’han diversificat en localitzacions. La xarxa és una manera de recuperar i mantenir un cert contacte amb persones que viuen en punts distants i amb qui la trobada personal física és impossible o complicada dia a dia.

Com a contrapartida, és cert que fa la impressió que hi ha qui publicita per Internet el que no és capaç de compartir amb qui té al costat. Pengen al facebook els seus sentiments, mentre que són incapaços d’explicitar-los a aquells amb qui conviuen: o simplement ni se’ls acut de fer-ho! Així com cal reconèixer també que és un nou medi per a cridar l’atenció dels altres transparentant, tot sovint, una considerable immaduresa.

Tot plegat fa pensar que potser moltes persones resolen a través d’aquestes xarxes la quotidianitat que el ritme de vida i l’individualisme de les nostres grans ciutats o la nostra societat no permet. No siguem demagogs: la gent no ha deixat de parlar al veí perquè ara estigui a la xarxa! Fa molt de temps que la gent conviu gairebé ignorant-se i molts joves han crescut ja en aquest anonimat i fins indiferència veïnal. Tal vegada l’ús de les xarxes sigui una manera de respondre a la necessitat de convivència, d’assegurar que algú sap de tu…, encara que sigui al ciberespai! Això no implica que sigui la resposta adequada. Però potser sí cal reconèixer que, si més no en part, és una resposta a una mancança; i mentre no n’hi hagi d’altres, probablement aquesta anirà guanyant força, mentre els codis de les relacions presencials van quedant oblidats per falta de pràctica.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada