Els efectes de centrar-nos en la diferència cultural

10c diferencia-cultural-240Per Caterine Galaz
Doctora en Filosofia de l’Educació
Barcelona, octubre 2012
Foto: Creative Commons

Durant l’últim temps hem assistit –potser com a fruit de les mesures per a afrontar la crisi econòmica que afecta diversos països d’Europa– a un cert enduriment de les polítiques socials i de control fronterer respecte a la recepció de persones estrangeres. D’aquesta manera, els mitjans de comunicació s’han fet ressò de possibles canvis a escala comunitària en l’accés a la salut, al treball, a la reagrupació familiar i als estatuts de permanència de les persones estrangeres en els països europeus.

Així, els grups no nacionals han començat a aparèixer més que mai com una mena de «boc expiatori» d’aquesta crisi econòmica: discursos que no contribueixen de cap manera al canvi dels imaginaris negatius sobre les persones immigrades que ja predominaven en la societat, ni als rumors que circulen sobre elles, ni, en definitiva, tampoc a promoure una bona convivència i cohesió social.

La construcció de l’alteritat –és a dir, com concebem «aquest altre» que considerem diferent– i els processos de subjectivació que tenim –com ens autoconcebem a nosaltres mateixos– basats en la «diferència cultural» –en un marc de diversitat de procedència nacional com l’actual– veiem que només generen processos socials que donen pas majoritàriament a relacions de prevenció i comportaments d’exclusió.

D’aquesta manera, la «diferència» –i particularment aquella que creiem «cultural»– passa a ser la frontissa per on passa una certa jerarquització comunitària, entre grups més propers que altres col·lectius, obrint el camí a discriminacions, exclusions directes, o bé, a una «inclusió perversa» (Castel, 1998) de certs col·lectius a la comunitat en general (és a dir, que s’inclouen només en aquells espais on no són problemàtics per a la resta del grup majoritari).

Escales de proximitat

Constantment veiem que en les seves relacions quotidianes, les persones de procedència diversa se situen a partir d’una mena d’identitat i alteritat «culturitzada» –és a dir, des d’autoconcebre’s i concebre les altres persones com a subjectes «culturals»–, factor predominant que, després, s’intensifica i jerarquitza quan es troba amb altres, com ara classe i sexe. D’aquesta manera, ser d’una nacionalitat, una situació econòmica i un sexe acaba determinant les possibilitats efectives d’inclusió social. Sense considerar la diversitat que tenen internament com a grups o col·lectius.

Així, el vector central per a construir «l’altre» va esdevenint aquesta «diferència jerarquitzada», i des d’una perspectiva jerarquitzada sorgeix una certa alteritat preferent o propera. Per exemple, en el cas de les dones immigrades, aquesta alteritat preferent pot referir-se a persones del seu mateix país, o amb qui comparteixen trets socioculturals com la religió (en el cas de les persones evangèliques o musulmanes). En el cas de la comunitat de recepció, aquesta alteritat preferent o propera és assignada a altres persones nacionals d’altres comunitats autònomes i –per últim– a certs estrangers «comunitaris», però no a totes les persones immigrades.

Sorgeix una certa alteritat llunyana fonamentada en alguns trets culturals puntuals (especialment els anomenats «no occidentals»).

La llunyania respecte d’algunes característiques culturals, genera una certa escala de proximitat i de diferenciació radical, en l’extrem negatiu del qual emergiria la figura de l’alteritat màxima: el món musulmà (la icona per excel·lència del qual passen a ser les dones musulmanes de l’entorn que constantment són exposades mediàticament com el subjecte diferent).

Pensar d’una altra manera?

Però, com combatre aquests imaginaris negatius? Com veure les altres persones no exclusivament des de la seva posició cultural? Un dels camins possibles és prendre consciència de com ens diferenciem dels altres, posar la intenció i fer l’esforç de posicionar-se ja no des de la llunyania, sinó des de l’«heterofília», és a dir, des de la proximitat a l’altre, que, en una primera instància, ens sembla incomprensible.

Algunes experiències mostren que en aquests plantejaments de proximitat, una possibilitat de canvi en la relació entre residents d’un mateix espai amb diferents procedències, és precisament centrar-se en la relació que emergeix en el veïnatge.

Encara que les relacions entre veïns poden comportar diversos conflictes, a la vegada, també poden ser un camp d’acció per a desmuntar estereotips, prejudicis i rumors sobre les persones estrangeres.

Assumir les persones immigrades com a «veïnes» genera que el tracte i les formes de relació es despleguin, independentment de la nacionalitat, com si es tractés de qualsevol altre resident. És a dir, els conflictes i la bona convivència poden passar a deixar d’estar centrades en l’eix de la cultura o la procedència, per a centrar-se en els problemes que són més gestionables.

En assumir-se com a veïns veïnes, no es busca una homogeneïtat dels grups coexistents –ells i nosaltres som així–, sinó que es plantegen relacions contingents perquè es produeixen en una zona determinada i en un temps concret… que canvia.

Per altra banda, en aquests discursos més oberts, es té una certa consciència que les nostres comunitats estan en trànsit, per la qual cosa la integració passa a ser una realitat «mútua» (de tots els grups coexistents en un territori, incloent-hi els nacionals). Amb altres paraules, la «integració», si acceptem que aquest sistema va canviant i evolucionant a una forma de comunitat diferent, seria una crida que haurien de respondre tant les persones estrangeres, com les autòctones.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada