Feliç sobrietat

6b sobriedad-240-alidaPer Natàlia Plá i Vidal
Doctora en Filosofia
Barcelona, juny 2012
Foto:  M. Hossain

«Una solidaritat de sobrietat produiria una solidaritat de felicitat.» Aquesta és l’afirmació que fa un temps vaig sentir de Maximiliano Herráiz, professor concís i directe en els seus ensenyaments; ocupat a clarificar, sense escarafalls, qüestions que es podrien titllar d’etèries i que ell emmarca amb naturalitat i solvència en l’experiència quotidiana.

Hi ha expressions la bellesa de les quals produeix una rotunda impressió de veracitat. Difícil saber si és la seva bellesa o la seva veritat nua d’argumentació, el que constitueix la força atraient que et retorna a ella un cop i un altre. El desig de compartir el seu sentit impactant amb d’altres, motiva a intentar convertir en reflexió argumentativa el que intuïtivament has percebut en la seva bellesa.

La sobrietat remet a la temprança i la moderació, a la manca d’ornaments superflus. No és contrària al gaudi, sinó a l’excés. S’avé amb la mesura i, en el fons, això afavoreix el bon paladar.

Per què dir a hores d’ara que són temps difícils… És pràcticament impossible sostreure’s a l’entorn que la crisi, les retallades, l’atur, les pujades van dissenyant. Tot i resistint-nos-hi, prenem consciència que aquesta és una situació complicada, de difícil gestió i delicades implicacions per a una bona part de la població. Posicionar-se tampoc no és senzill: ¿redundar en el dolent accentuant la manca d’esperança vestida d’inevitabilitat?, ¿deixar de banda la realitat pretenent que passi com un malson que tots oblidarem aviat?, ¿o, com molts intentem, assumir allò que està sent, però conscients que la capacitat de resposta de l’ésser humà, més enllà de la lògica del mercat, que, neci, confon valor i preu, és molt més imprevisible —tant en positiu com en negatiu, és clar— d’allò que alguns volen admetre?

En aquest context, recuperar l’afirmació d’Herráiz fa pensar: «Una solidaritat de sobrietat produiria una solidaritat de felicitat». Parlar de sobrietat, d’austeritat en aquest moment no té cap relació amb resignar-se a la pobresa que comença a entrar en unes llars de les quals semblava haver-se allunyat dècades enrere. Com afirma A. Gabilondo, «la pobresa es un mal. L’austeritat, no». Per això, cal combatre la pobresa, mentre que «…no es tracta de ser auster només en èpoques de dificultat. No és una simple estratègia ni un mer instrument. És una forma de ser i de viure que es fa singularment eloqüent quan és possible no ser-ho».

Haver deixat enrere una certa austeritat per abandonar-se al pendent del consum és part del que ha contribuït a dur-nos a la situació en què ens trobem. La sobrietat no renuncia a consumir allò necessari, fins i tot una mica més, en el marge de gust i fins caprici que també forma part de la vida humana. Però té una manera de relacionar-se respectuós amb les coses i els serveis: saber usar sense abusar, gastar sense malbaratar, consumir sense desaprofitar. Cal sortir de la trampa demagògica que duu a creure que el consumidor ho és en l’exercici de la seva llibertat, i que el que fa el mercat és respondre a les seves necessitats i desitjos. Com denuncia aquesta ment lúcida que és José Luis Sampedro, «el mercat és el gran corruptor. De coses i de valors». Si més no, aquest mercat que ha portat a excloure cada cop més membres de la societat.

Segurament, una economia de mercat no ha de ser pas intrínsecament dolenta ni bona. Ho serà segons els principis i valors que la menin, i aquests es donen en encarnadura humana, com no pot ser d’altra manera. Els principis liberals de respecte a la llibertat de l’individu no s’han pas de vincular en exclusiva a l’economia capitalista que ha derivat en aquesta entelèquia que és l’economia financera. Que les persones concretes quedin sense llar, sense menjar i sense cobertura sanitària per culpa d’un mercat financer que és l’imperi de l’abstracció, és incomprensible per als qui no entenem res d’aquesta economia. Semblarà simplista, ho sé. Però de vegades penso que ens aniria molt millor si l’economia recuperés el seu sentit etimològic inicial i tornés a funcionar com la gestió dels recursos que hi ha en bé de les persones que habiten la llar de la qual es té cura.

No sé quines mesures concretes cal prendre per a afrontar d’una manera solvent aquesta crisi; desitjaria que els que sí que tenen els coneixements tècnics adequats, tinguessin, a més, l’altura humana per a fer el convenient. Però sí sé que en un «campi qui pugui» que s’inhibeix de la situació dels seus congèneres, hi haurà massa víctimes. Fa molt, massa, que hi ha víctimes. Només que fins ara ens quedaven lluny. Llàstima no haver escoltat els clams que arribaven de les terres oblidades del món i que ens avisaven que alguna cosa en aquest sistema estava mal col·locada, molt malament col·locada. Un sistema que se sosté sobre milions de desheretats en altres continents té en ell mateix el germen de la manca de respecte per la dignitat humana. I això acaba esquitxant tothom.

Volem salvaguardar la llibertat. Però, novament amb Sampedro, «la llibertat no és un bé de què pugui gaudir l’home, sinó els homes. La llibertat de l’home és també un producte social; quan no la tenen tots no la té ningú». I volem salvaguardar un nivell de vida. No cal parar les màquines del consum, d’acord. Però cal fer-lo raonable, sobri i solidari. En bé d’una solidaritat de felicitat.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *