Gràcies

9a gracias-gracies-240Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en Filosofia
Salamanca, setembre 2012
Foto: Creative Commons

Vaig llegir en algun lloc una frase de Fiódor Dostoievski: «Hi ha persones a qui donem les gràcies només per haver travessat el nostre camí». L’expressió, senzilla i planera, sona a confessió d’un sentiment íntim. No sé si arriba a dir en qui està pensant, però és obvi que en el seu cor batega la imatge d’algú, la presència del qual potser és llunyana; potser, simplement, és consciència de comiat tant com de bé.

Resulta interessant i agradable pensar en les persones que dins la nostra vida podrien encaixar en aquesta descripció. És una mena de repàs per la nostra història d’aquells a qui agrairíem «…haver travessat el nostre camí…» No diu que siguin persones amb qui hàgim tingut una relació llarga, ni tan sols diu que sigui intensa. De fet, ara que ho penso, no diu que hàgim arribat a tenir una relació pròpiament dita, tot i que això potser podria ser en alguns casos, sense que impliqui arribar a parlar d’amistat o relació afectiva d’algun tipus. Totes aquestes, és clar que hi queden incloses. Però l’interessant és adonar-se de la importància de gent que, en el seu pas vora nostre –fugaç o durador– ha estat significativa, és a dir, portadora de significat per a alguna dimensió de la nostra vida.

Em fa pensar en l’escena final d’El príncep de les marees, quan el personatge de Nick Nolte creua un pont que el duu cap a casa, a trobar la família. Tal com va avançant, diu: «Noto que unes paraules em brollen de dins, no puc aturar-les ni sé per què les dic. Però en arribar dalt del pont, aquestes paraules arriben a mi com en un xiuxiueig, les dic com una pregària, com un lament, com una lloança. Dic: “Lowenstein, Lowenstein…”». És el nom de la psiquiatra interpretada per Barbra Streisand que va tractar la seva germana després d’un intent de suïcidi i que també aconseguí que ell superés un trauma d’infantesa (a més, tot sigui dit, d’un breu però intens affaire amorós).

És revelador contemplar les persones que han travessat el nostre camí des d’aquesta perspectiva. A més, permet reconciliar-nos amb la contingència de la presencialitat, amb la seva limitació. No estem parlant necessàriament de gent que ha fet estada al costat nostre. De vegades és algú que vam conèixer en una ocasió, i que per les seves paraules o per la seva manera d’actuar, ens causà un fort impacte. Pot ser gent d’aquesta que et mostra que hi ha diverses maneres de viure la vida, i que, a vegades, el camí menys previsible és el més adequat. Converses quasi fortuïtes que van aportar un punt de llum valuosíssim.

Recordo la història de Tim Guénard, explicada a Más fuerte que el odio. Després d’una infantesa de maltractament i abandó, i sent un adolescent al carrer, recorda el policia que el va recollir del carrer i el va tornar a la presó. Recorda que el va tractar com un ésser humà; recorda la seva mirada i afirma: «Dono fe que una mirada amable pot canviar-te el destí. És molt important que et mirin quan tu no saps ni mirar-te a tu mateix.» És obvi que Guénard dóna gràcies pel fet que aquell policia passés per la seva vida.

No podem evitar pensar en tants mestres i professors, de l’ensenyament regular o de l’extraescolar (també, doncs, els monitors) que ens van encomanar la passió per alguna disciplina o activitat; els qui van encarnar valors que ens haurien d’acompanyar tota la vida; els qui van ser acompanyament discret però efectiu en moments nostres de creixement. Igualment que hi cabrien alguns companys de feina que van incidir en el nostre inici o formació laboral, o que van ser a prop en moments difícils. Metges i sanitaris, agents socials, fins algun empleat de banca (ara que sembla que tothom en parla malament) que ens va aconsellar adequadament…

Hi entra –és clar que hi entra– la gent estimada d’una època. Els que van ser-hi i ara no hi són, per motius de tota mena. Fins i tot quan hi ha hagut un trencament, no deixen de ser persones que van aportar coses precioses a la nostra vida. Que ara sigui una relació morta no vol dir que no fos plena de vida en el seu moment.

Però també hi entra tota aquella gent que ens atén o a qui atenem en qualsevol cruïlla de la vida quotidiana. Són moments delicats socialment. La presència de qualsevol persona pot esdevenir significativa per a nosaltres, tal com la nostra pot ser-ho per a ells. És moment d’extremar la delicadesa i l’atenció per a tractar de rebaixar el patiment de moltes persones.

La sensació que em transmet la frase de Dostoievski és de fortuna, de joia amb un punt de sorpresa davant el que certes persones han significat, inesperadament, per al decurs de la pròpia vida. Sí, consciència de regal i, per tant, de gratuïtat.

Pensin, pensin a qui donarien gràcies pel fet d’haver travessat el camí de la seva vida…

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada