La cruïlla d’una de les vies de mobilitat social «Educats/des-inadequats/des»

1b la-240-europa-pressPer Caterine Galaz
Doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació
Barcelona, gener 2012
Foto: Europa Press

Fa algunes dècades, tant en discursos polítics com en aquells més propers en els àmbits familiars, persistia la idea que «educar-se» podia ser una eina de mobilitat social dins dels sectors socials. Aquest horitzó s’obria com una possibilitat de canvi, progrés i ascens, sobretot en certs sectors més exclosos. Els esforços es dedicaven, llavors, a que almenys alguns membres de les famílies poguessin accedir als espais educatius com una forma d’inversió a llarg termini. Era una idea moderna i liberal, adquirida en un segle XX remogut per diversos esdeveniments socials i polítics a nivell mundial. En una nebulosa adormida quedava la noció d’educació com a cultiu cultural, com a creixement de l’intel·lecte i formació de l’esperit que havia prevalgut en la creació de l’acadèmia. L’educació va passar a ser un instrument, una metodologia per accedir a certs espais econòmics i amb això, a una millora social, sobretot, davant l’exclusió social o explotació que marcava a certes professions no universitàries, a diverses ocupacions i molts oficis.

Així, l’educació, i amb ella l’accés al treball professional, va passar a convertir-se en un motor de mobilitat social i en una aspiració general per millorar les condicions de vida, que va irrigar l’imaginari col·lectiu de moltes generacions. Aquest imaginari, amb el canvi actual que ha generat la globalització neoliberal i la crisi econòmica actual, es troba també en una cruïlla.

En l’actualitat, l’educació universitària, lamentablement, no assegura unes millors condicions socials i econòmiques, no assegura aquesta mobilitat anhelada, fet que es reflecteix en la gran quantitat «d’aturats intel·lectuals» que existeixen no només a Europa sinó a diversos països del món; i també en la creixent classe mitja empobrida. Cal mirar al nostre voltant: moltes de les persones joves tenen més nivell educatiu que els seus pares, però un nivell d’ingrés precari, o bé, menor al dels seus progenitors. Moltes de les persones que han fet esforços extraordinaris per accedir al món de l’acadèmia, pagant crèdits i generant un endeutament a llarg termini amb l’esperança d’un canvi de vida, actualment han de recórrer a altres formes de gestió econòmica per solucionar aquells compromisos. En alguns països, això genera una «via morta» de canvi: l’educació els ha permès tenir recursos diversos a nivell personal per poder afrontar situacions difícils, però no l’accés a un espai de treball segur. L’imaginari social d’ascens, o la visió instrumentalista que es tenia de l’educació està en crisi davant l’atur estructural que existeix a nivell mundial. La concepció dominant de fons era que l’educació universitària constituïa un cert entrenament per a les professions liberals requerides pel manteniment d’un sistema econòmic intrínsicament excloent. Si analitzem el marc social actual, sobretot sota aquestes premisses, l’educació universitària no tindria sentit, no aconseguiria un «producte», no seria tan útil. Però, llavors, s’ha de refusar el somni educatiu? Deixar les vocacions estancades en busca d’altres espais econòmics per mantenir l’estatus social i econòmic aspiracional?

Davant la crisi evident d’aquest sistema, ara toca també re-qüestionar-se el per a què de l’educació… no es tracta de desvaloritzar-la o de promoure una instrumentalització de les altres professions no universitàries –amb tota la dignitat que posseeixen en si mateixes–, sinó de resituar el món universitari en les possibilitats reals que brinda, de deixar d’instrumentalitzar-la econòmicament i de resignificar-la axiològicament. Hem d’ampliar la mirada de la funció universitària no només com a fàbrica de professionals acordes al mercat, sinó recuperar certs principis bàsics que posseïa l’acadèmia en altres temps: generadora del saber, transformadora de la persona per obra de les diverses ciències i el saber en general. No podem oblidar que el terme «universitas» del llatí al·ludia a qualsevol conjunt d’unitats o la totalitat d’una cosa.

Per això, el progrés d’una societat no només es pot considerar com una escala ascendent econòmica. En certa manera, també reposa en tenir la capacitat de generar persones informades, crítiques, capaces de qüestionar els seus marcs d’acció i amb coneixements diversos, que els permetin modificar els seus propis entorns i circumstàncies. Educar-se en la universitat no és inútil sota aquest prisma. La florida de les ciències, la tecnologia, les humanitats i les arts no només com a possibilitats instrumentals de generació econòmica, sinó com a capital social d’un col·lectiu o una comunitat genera, a la llarga, un tipus de creixement social diferent al merament productiu.

Al contrari del que es pot pensar en la crisi actual i davant el número d’intel·lectuals aturats, es requereix mantenir l’educació terciària, ampliar-la i millorar-la quant a qualitat… veure-la com un dret i no com un bé de consum que només genera capacitació professional específica, i no una educació superior com a tal. Això requereix un canvi social, una variació en l’imaginari col·lectiu sobre les possibilitats que ofereix el fet mateix de tenir estudis.

Veure l’educació, no com un trampolí d’accés econòmic sinó com un bé cultural, requereix un canvi: el desafiament pot raure en preguntar-se com promoure que les persones assisteixin a l’acadèmia no per estudiar «una carrera» –amb la idea associada de progrés econòmic que comporta–, sinó per obtenir una educació superior veritable.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *