La solitud de l’educador

9d educador-soledad-240Per Toni Rubio
Educador Social
Barcelona, setembre 2012
Foto:  elpeladero_wordpress_com

 

Si preguntéssim a la gent del carrer, com creuen que ha de ser un educador social, segur que trobaríem respostes de tota mena. Però intueixo que les més coincidents serien: Un educador?, una persona oberta, simpàtica, propera, compromesa, conciliadora, mediadora, pacient, optimista, amb un punt d’ingenuïtat que li permeti tenir confiança en la gent, en el futur, en els canvis, fins i tot li permeti oferir aquell punt d’altruisme, tant econòmic com temporal a canvi de res… O de molt.

Però potser hauríem d’analitzar molt més de prop totes les variants que envolten l’educador persona, com a eix central de l’engranatge que ens mou tota la maquinària interior com a professionals i com a models socials irreprotxables.

Podríem parlar de sentiments i emocions, valors, sensacions, lligams i altres, però la solitud en la nostra professió és una companya més de feina, infatigable, una amant traïdora i fidel, un buit ple de vivències que balla sempre a deshora.

La solitud ens ve incorporada amb la responsabilitat que se’ns atorga com a professionals i que en la majoria dels casos ens costa reconèixer en la seva acció desgastadora.

La nostra tasca i les actuacions educatives que fem depenen de moltes variants; hi ha un equip, unes consignes, uns referents i un pla de treball individual que imposen les directrius que hem de seguir amb els nens i nenes. I per altra banda hi ha els nens, la relació amb ells, la seva acceptació i la resposta conjunta que variarà al llarg de tot el temps que duri el procés.

I és en aquest procés i en el seu acte educatiu que es generen moments d’una reflexió que va mes enllà i que ens mouen a lluitar a favor o en contra de les pròpies conviccions, de l’aprenentatge, de l’experiència. Moments únics que ens apropen a la realitat del nen o la nena i que ens poden fer creure que els nostres coneixements com a educador trontollen.

Però no és pas així; el moviment que ens genera cada infant amb qui treballem, ens reforça i ens fa molt més flexibles als esdeveniments nous, però, a la vegada, ens fa molt més conscients que no som la solució. Simplement hem de ser-hi per a acompanyar la inèrcia pròpia de la força dels infants i guiar els seus moviments cap a un camí possiblement millor.

I és en aquest viatge tan meravellós de ser-hi i de crear vincles, que nosaltres, com a educadors, també necessitem un reforç extern que ens ajudi i ens enforteixi en la nostra tasca.

Un espai obert i de confiança professional dins l’equip educatiu, amb el suport d’una direcció conscient d’aquestes necessitats, milloraria el nostre sentiment d’acompanyament en tot aquest procés.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *