Sofriments col·laterals

11c Malala-240Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, novembre 2012
Foto: http://cort.as/7f3z

Segurament el nom de Ziauddin Yousufzai no els dirà res, a molts. Tanmateix, si els parlo de Malala, la majoria reconeixerà immediatament la nena pakistanesa que va ser tirotejada a primers d’octubre. Una nena que té pares i germans. Ziauddin n’és el pare, un mestre que dirigia una escola per a nenes fins que va ser tancada pels talibans.

Quan vaig sentir la història de la Malala, per algun motiu em vaig quedar amb la referència al suport que havia rebut dels seus pares per a anar a l’escola, per a escriure un blog quan tenia onze anys, blog pel qual va rebre el Premi Nacional de Pau que va fer sortir la seva identitat a la llum.

Mentre sentia que la Malala restava hospitalitzada per a ser intervinguda i estabilitzada després de l’agressió, vaig pensar en aquell pare. És clar que també vaig pensar en la seva mare, però l’atípic en aquests contextos —o això creiem, de vegades fruit de la ignorància— és que sigui un home el que doni suport a l’educació de la seva filla. Un home que trenca amb els estereotips i amb la pressió exercida per una part de la població per fer allò que creu correcte. En aquest cas, no solament permet que la seva filla s’eduqui en igualtat de condicions que ho faria un fill home, sinó que, a més, s’hi dedica professionalment. Un home que entén que la igualtat de gènere no és un problema de les dones sinó de l’ésser humà.

El cas és que, en aquell moment, jo no vaig veure el mestre, sinó el pare que té una filla al quiròfan com a conseqüència indirecta d’haver-li volgut oferir un present i un futur justos. No és culpa seva que la Malala estigui lluitant per la seva vida, és clar que no! Però difícil que no li vinguin dubtes malèvols i oportunistes: «Si no li hagués deixat escriure el blog, si no l’hagués animat a seguir anant a l’escola i hagués esperat que les coses es calmessin… potser no estaríem aquí, potser no estaríem així…» Temptacions comprensibles que sorgeixen d’un dolor del qual difícilment ens podem fer càrrec.

Tot això em fa comprendre que al voltant d’algú que ha patit un mal en pròpia carn, es produeixen molts patiments que, de vegades, deixen petjades pràcticament indelebles. Prou que ho saben els qui acompanyen les famílies de les víctimes. El mal no es rabeja només en els seus objectius directes, sinó també en els indirectes. Quan algú és assassinat, tota una família, tot un nucli d’amics és afectat. Quan algú queda malferit, tot l’entorn ho pateix amb ell. Són els danys col·laterals del mal… I no solament és la pèrdua concreta de la persona, sinó que alguna cosa queda ferida o fins morta en l’interior, en l’ésser del qui l’estimava.

Els fills dels qui han estat agredits o assassinats en la seva presència, porten en el seu ésser els efectes d’aquell mal. I en molts casos els afecta en les seves estructures emocionals més profundes. Necessiten la comprensió de la societat en la qual viuen per a ser dotats de l’acompanyament i recursos que els permetin manegar les reaccions que això els provoca.

Els pares que suporten el dolor de veure els seus fills atacats per les conviccions compartides, necessiten ser reforçats en la convicció que ells no van contribuir al mal, ni l’afavoriren. Necessiten saber que no estan sols i que molts d’altres comparteixen la seva determinació pel bé dels seus fills.

La lluita contra el mal és una lluita de resistència, de gosadia i tenacitat, com ho és la història de la Malala. Recordo les paraules que en la pel·lícula sobre Gandhi, el Mahatma dirigia a Mirabehn, la jove britànica que va prendre com a filla: «Quan desespero, recordo que, a través de la història, la veritat i l’amor sempre han triomfat. Hi ha hagut tirans i criminals, i durant un temps poden haver semblat invencibles. Però al final, sempre cauen. Pensa en això: sempre».

Quan desesperem —i de vegades és inevitable fer-ho— davant les urpades del mal en qualsevol racó del món, necessitem recordar i recordar-nos que la força del bé sempre és més gran perquè és on l’home troba la seva dignitat. Ancorar-nos en aquesta convicció compartida ens fa forts en l’acció i ofereix una llum enmig de les tenebres.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada