Una medecina anticrisi

una-240-lucy-amachuyPer Leticia Soberón Mainero
Psicòloga
Roma, novembre 2011
Foto: Lucy Amachuy

Segons alguns estudis sociològics, la situació crítica que viu Europa ha disparat en la seva població el consum de medecines antidepressives i ansiolítics. És comprensible. Milions de famílies amb membres sense treball pateixen per arribar a final de mes i no és fàcil mantenir la calma quan es tenen fills, pares o malalts a casa que depenen de nosaltres.

Però hi ha acord a assenyalar que aquesta crisi no és només econòmica. Trontolla el sistema en el seu conjunt. Tot està canviant, i s’han estovat molts dels pilars institucionals i de les certeses compartides que sostenien la convivència. Veiem com les borses de valors guanyen o perden no solament per factors econòmics, sinó també i sobretot per la presència o absència de confiança i estabilitat que es respira en els països. La situació és molt més subjectiva i emotiva del que sembla. Per això, les solucions no poden ser únicament econòmiques. Són també polítiques, socials i interpersonals. Molt del que succeeix queda fora de la possibilitat d’intervenció dels ciutadans corrents, però hi ha moltes altres coses que sí que estan al nostre abast.

Una d’elles és, diria, realment medicinal. Es tracta d’una medecina que sembla haver-se extraviat de la nostra convivència no sé por quins camins tortuosos. Em refereixo a la tendresa, aquell «plus» agradable i indefinible que es dóna en les relacions humanes quan hi ha respecte i estima entre les persones. S’expressa en la mirada, en la veu, en els gestos i en les paraules que fem servir en la vida quotidiana. La tendresa no és una mel embafadora que infantilitza l’interlocutor; tampoc no es pot reduir a l’atracció física o a l’erotisme quan es torna més una manera individual d’esplaiar-se que una relació entre persones. La tendresa pren diversos matisos i expressions segons el grau d’intimitat en el tracte, però fins i tot davant dels desconeguts es tradueix en cordialitat i cortesia. La tendresa emergeix naturalment entre les persones que s’estimen, prenent forma de carícia, de tenir cura l’un de l’altre, d’escolta atenta, de diàleg, de respecte. Assolir-la és un dels anhels més bàsics de tot ésser humà, no sols en la infantesa sinó també en la vida adulta i molt més en l’ancianitat. Quantes vegades, buscant rebre estima, amor i tendresa, es fan els esforços més extrems i fins i tot bogeries! Qui no desitja ser acceptat i acollit en la seva autèntica veritat?

Quan hi ha una set crònica d’afecte i acceptació, sobretot en situacions d’inseguretat, les persones comencen a viure un estat de desert, de sequedat, de buit, que genera tristesa i arriba a transformar-se en depressió. I si un alt percentatge de la població viu perennement en dejú de tendresa sincera, és tota la societat la que emmalalteix, i intentarà omplir aquell buit fonamental amb tota mena de succedanis: consum descontrolat, alcohol, drogues, ansiolítics, etc., encara que visqui en l’abundància.

Societats en les quals el tracte entre les persones, dins i fora de la família, conserva el clima càlid d’una tendresa expressada i rebuda, afrontaran amb molta més serenor i maduresa les adversitats que naturalment marquen la vida humana. I els serà més fàcil tornar al que és fonamental en cas que manquin algun o molts elements satisfactors que semblen indispensables en les societats opulentes.

Per això mateix la medecina de la tendresa s’ha tornat més urgent que mai. S’ha de combatre l’epidèmia de fredor que ha convertit tantes relacions humanes en un mecanisme d’intercanvis bruscos, a vegades punxents, mancats de calidesa i bona estima. S’ha d’evitar la reducció de l’altre a cos/cosa/satisfactor –sobretot, però no únicament, del cos femení– que despersonalitza la relació, convertint-la en comerç. S’hauria de qüestionar per què els reality-shows es delecten en la paraula sarcàstica i feridora, que els espectadors emulen gairebé inconscientment.

Així, doncs, davant la crisi i els seus desencants no n’hi ha prou amb les mesures econòmiques que ens exigeixen des del Banc Central Europeu. Fa falta una veritable pluja de tendresa que ens rescati de la infelicitat i del miratge del consum sense fi.

Segons alguns estudis sociològics, la situació crítica que viu Europa ha disparat en la seva població el consum de medecines antidepressives i ansiolítics. És comprensible. Milions de famílies amb membres sense treball pateixen per arribar a final de mes i no és fàcil mantenir la calma quan es tenen fills, pares o malalts a casa que depenen de nosaltres.

Però hi ha acord a assenyalar que aquesta crisi no és només econòmica. Trontolla el sistema en el seu conjunt. Tot està canviant, i s’han estovat molts dels pilars institucionals i de les certeses compartides que sostenien la convivència. Veiem com les borses de valors guanyen o perden no solament per factors econòmics, sinó també i sobretot per la presència o absència de confiança i estabilitat que es respira en els països. La situació és molt més subjectiva i emotiva del que sembla. Per això, les solucions no poden ser únicament econòmiques. Són també polítiques, socials i interpersonals. Molt del que succeeix queda fora de la possibilitat d’intervenció dels ciutadans corrents, però hi ha moltes altres coses que sí que estan al nostre abast.

Una d’elles és, diria, realment medicinal. Es tracta d’una medecina que sembla haver-se extraviat de la nostra convivència no sé por quins camins tortuosos. Em refereixo a la tendresa, aquell «plus» agradable i indefinible que es dóna en les relacions humanes quan hi ha respecte i estima entre les persones. S’expressa en la mirada, en la veu, en els gestos i en les paraules que fem servir en la vida quotidiana. La tendresa no és una mel embafadora que infantilitza l’interlocutor; tampoc no es pot reduir a l’atracció física o a l’erotisme quan es torna més una manera individual d’esplaiar-se que una relació entre persones. La tendresa pren diversos matisos i expressions segons el grau d’intimitat en el tracte, però fins i tot davant dels desconeguts es tradueix en cordialitat i cortesia. La tendresa emergeix naturalment entre les persones que s’estimen, prenent forma de carícia, de tenir cura l’un de l’altre, d’escolta atenta, de diàleg, de respecte. Assolir-la és un dels anhels més bàsics de tot ésser humà, no sols en la infantesa sinó també en la vida adulta i molt més en l’ancianitat. Quantes vegades, buscant rebre estima, amor i tendresa, es fan els esforços més extrems i fins i tot bogeries! Qui no desitja ser acceptat i acollit en la seva autèntica veritat?

Quan hi ha una set crònica d’afecte i acceptació, sobretot en situacions d’inseguretat, les persones comencen a viure un estat de desert, de sequedat, de buit, que genera tristesa i arriba a transformar-se en depressió. I si un alt percentatge de la població viu perennement en dejú de tendresa sincera, és tota la societat la que emmalalteix, i intentarà omplir aquell buit fonamental amb tota mena de succedanis: consum descontrolat, alcohol, drogues, ansiolítics, etc., encara que visqui en l’abundància.

Societats en les quals el tracte entre les persones, dins i fora de la família, conserva el clima càlid d’una tendresa expressada i rebuda, afrontaran amb molta més serenor i maduresa les adversitats que naturalment marquen la vida humana. I els serà més fàcil tornar al que és fonamental en cas que manquin algun o molts elements satisfactors que semblen indispensables en les societats opulentes.

Per això mateix la medecina de la tendresa s’ha tornat més urgent que mai. S’ha de combatre l’epidèmia de fredor que ha convertit tantes relacions humanes en un mecanisme d’intercanvis bruscos, a vegades punxents, mancats de calidesa i bona estima. S’ha d’evitar la reducció de l’altre a cos/cosa/satisfactor –sobretot, però no únicament, del cos femení– que despersonalitza la relació, convertint-la en comerç. S’hauria de qüestionar per què els reality-shows es delecten en la paraula sarcàstica i feridora, que els espectadors emulen gairebé inconscientment.

Així, doncs, davant la crisi i els seus desencants no n’hi ha prou amb les mesures econòmiques que ens exigeixen des del Banc Central Europeu. Fa falta una veritable pluja de tendresa que ens rescati de la infelicitat i del miratge del consum sense fi.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada