Aquest cap de setmana em toca estar amb el papà

7b divorcio-fill-hijos-240Per Montserrat Puigbarraca i Arroyos
Mestra
Barcelona, juliol 2013
Foto: http://www.amaliorey.com

«Els meus pares s’han separat». Aquesta frase en boca d’un infant o un jove obre tot un nou camí: en la seva vida, de cop, tot trontolla, tot ha canviat, l’entorn que coneixia, que l’acomboiava, s’ha trencat. Tot canvia.

Quan aquest fet passa, sovint et trobes infants que es pregunten: Per què? En tinc jo la culpa? Ja no m’estimen?

Els nens i nenes necessiten una estabilitat, un entorn d’estimació que els acompanyi i els ajudi a anar creixent. Quan aquest entorn es trenca, ells es poden trobar perduts.

Crec, però, que hi ha moltes menes de separacions i que depenent de com els adults visquin el seu trencament, els nens i nenes tindran més o menys facilitat a situar-se.

Recordo uns pares que, quan van matricular el seu fill a l’escola (P.3) ja eren separats, però veient l’infant i l’acompanyament familiar que tenia, no ens vam adonar fins que ells mateixos en ho van explicar.

Però aquesta situació no es veu gaire sovint, sinó que el més habitual és que els infants es trobin enmig d’una lluita on el pare estira per un costat i la mare per l’altre, sense adonar-se del mal que li estan fent.

Fa tres cursos va entrar a l’escola un nen en ple procés de separació «traumàtica» dels seus pares, amb intervenció constant de tribunals per denúncies de l’un contra l’altre.

El seu comportament a l’aula era provocador -i, encara ho és- envers la tutora i també envers els altres mestres: ell no se’n fia, dels adults, i, alhora, reclama constantment la seva atenció. Aquesta sí que és una situació habitual.

També recordo la nena que venia un divendres sí i un divendres no amb la maleta perquè canviava de casa. O aquell altre nen que la mare l’apunta a extraescolar el dia que l’ha de venir a recollir el pare i el nen es troba que ha de marxar a mitja activitat. O aquella altra nena que està trista perquè no entén res, però que tampoc no en vol parlar. O aquell nen que té moltes ganes de veure la mare, però aquest cap de setmana ha d’estar amb el pare. O..

Sovint els pares volen compensar el seu fill pel que està vivient i intenten fer-lo content en tot el que poden. Una forma de fer-ho és comprar tot el que el nen demana o no contradir-lo en res. Com a conseqüència de tot això, el nen pot esdevenir un tirà que s’aprofita de tots dos.

I el mestre o la mestra, que fa? Sovint el primer que fa és estimar aquest infant, estar al seu costat, acompanyar el seu dol. Però també té la feina d’anar-li marcant límits, de tractar-lo amb normalitat sense deixar-se acaparar. Alhora, també li toca d’anar dient el que veu a la família i d’ajudar-los a adonar-se com és d’important trobar pautes comunies entre pare i mare i no deixar-se portar ni a un bàndol ni a l’altre, intentant mantenir-se tan objectiu o objectiva com sigui possible. En algus casos, el mestre o la mestra es troba també estirat i fins i tot fiscalitzat pel pare o per la mare. Malgrat tot, és força habitual que sigui el mestre i l’escola qui doni estabilitat a aquests infants.

I els infants del voltant, com ho viuen? Sé d’una nena que, en separar-se els pares de la seva amiga, es va plantar molt trista davant dels seus i els va dir: «Vosaltres no us separareu, oi?»

Publicat a la Revista Re

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada