En l’origen hi hagué la unitat

1b hombre-mujer-240Per Javier Bustamante i Enriquez
Poeta
Barcelona, gener 2013
Foto: http://superacionpersonal.mx

Cada ésser humà procedeix d’una dona i d’un home i, per tant, conservem essència i presència de tots dos, no tan sols d’un dels nostres progenitors. Aquesta herència es tradueix en característiques físiques, psicològiques i fins i tot espirituals. La societat, després, ens insereix en processos de divisió i separació que van generant diversos «ismes», entre ells, el sexisme, que sobrevalora les característiques d’un dels gèneres en detriment de l’altre. Això no obstant, en el nostre interior està gravada aquella tendència a la unitat i tot el que ens en separa ens causa confusió i dolor.

El progressiu alliberament de l’actual condició de la dona ha d’anar de bracet del progressiu alliberament de l’home i viceversa, si no es van junts no es produiran en profunditat. I aquesta recerca de la llibertat passa pel coneixement i l’acceptació de la nostra pròpia realitat, tal com és. Dones i homes hem d’aprendre a veure’ns tal com som, assumir el que cada un, des del nostre gènere, amb les nostres capacitats i límits, amb la nostra història i cultura, podem aportar a la convivència.

Ambdós sexes som imprescindibles per a la continuació de la vida, ens necessitem, i aquesta «necessitat» ens salva de l’aïllament i de l’egocentrisme. Una realitat material, com és aquesta complementació co-creadora, també s’estén a la col·laboració mútua per la supervivència, a l’esfera dels afectes, a l’execució dels projectes comuns. La naturalesa ens ha dotat de la diferència com a la resta dels éssers vius.

Hi ha un aprenentatge molt important a fer. Dones i homes hem de compartir junts, de manera horitzontal i complementada, els mateixos espais: la casa, la naturalesa, les activitats de subsistència, l’organització d’allò social, l’àmbit de la festa, la celebració de les creences… Si dones i homes no som presents en tot, cada un aportant la seva diferència en igualtat, el desequilibri es fa patent de moltes maneres.

Cada vegada més persones són conscients de com és d’important conviure en condicions d’igualtat i que hi ha un sentiment originari que procedim d’una unitat. Això ens impulsa a viure, no d’una manera disgregada, sinó integrada, congregada.

El risc pot presentar-se quan, per alliberar-nos, caiem en un divisionisme i un sexisme. En el cas de la dona, el risc és imitar la postura que fins ara l’home ha adoptat de forma masclista. D’aquí, doncs, que hàgim de recórrer el camí junts. Revisant qui som com a éssers vius, com a espècie, com a gèneres femení i masculí, fins i tot com a persones individuals, úniques i irrepetibles. Això ens pot ajudar a valorar l’altre, valorant cadascú i, des d’aquesta base, replantejar amb naturalitat i sense buscar avantatges, convivències més dignificades, equitatives, festives.

El fet de provenir d’una parella humana, no vol pas dir que ens hàgim d’estructurar en la dualitat. Precisament perquè es va donar la unió en la parella, la nostra gènesi, la nostra única possibilitat d’existir, és l’encarnació de la unitat. En l’origen hi hagué la unitat!

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada