L’arbre genealògic

Árbol genealógico videoPer Jordi Cussó i Porredón
Director de la Universitas Albertiana
Barcelona, desembre 2013
Foto: Yonatan Crespin

 He descobert que cada cop hi ha més persones a qui agrada de fer el seu arbre genealògic. Volen conèixer quins eren els seus avantpassats: els noms i la procedència. És normal arribar a moltes cases i veure penjat a la paret del menjador un quadre on es recull aquesta informació, acompanyada dels escuts d’armes de la família. Fins i tot, hi va haver una temporada que això va estar molt de moda i es va convertir en el regal d’aniversari de casament que molts fills feien als pares. De fet, era l’excusa dels fills per conèixer els noms dels avis i besavis, i la història de la família, cosa que els feia molta il·lusió.

Jo també vaig caure en la temptació. Volia regalar als meus pares l’arbre genealògic de la família. Recordo que, pensant que era una tasca senzilla, vaig intentar fer personalment aquest treball. Aviat em vaig cansar. Vaig decidir encarregar-ho a algun especialista, però un dia per l’altre la cosa va caure en l’oblit i el nostre arbre no va anar més enllà dels besavis. Veurem si algun dels néts s’anima i arriba a descobrir els orígens nostres més llunyans.

Però, mirant els noms escrits m’adono que només són noms. No coneixia res de la seva vida. Tenia unes dades elementals, com del carnet d’identitat: nom, cognoms, lloc i dia de naixement, nom del pare de la mare i, a més, la data de defunció. I, com més t’allunyes en el temps, més reduïdes queden totes aquestes anotacions. Aquest arbre dels meus avantpassats, tanmateix, no em diu res de la seva vida real, de les coses que van fer, de les situacions que van haver de patir, com eren de caràcter, per quines raons van canviar de regió, etc. Sembla com si només volguéssim conèixer uns noms i cognoms, i amb ells ja en tinguéssim prou per fer la història familiar, això sí, sempre segons la nostra conveniència.

Quan ens posem a fer la historia anterior al nostre engendrament, la imaginem força idíl·lica. Tot és normal i correcte. És cert que les persones moren, però gairebé mai pensem que hagin hagut de patir calamitats ni sofriments. Hem nascut gràcies a l’esforç, a la generositat i a la fermesa dels nostres avantpassats. Com que volem que ningú no pateixi, no podem concebre que el sofriment hagi estat necessari, perquè jo pugui arribar a existir.

Moltes persones ja veuen que si la Història hagués estat diferent, ells no haurien existit i, per més que ho desitgin, no poden tornar enrere ni canviar absolutament cap de les coses que van esdevenir-se en el passat. Però, quan estudiem la Història, descobrim que van succeir autèntiques calamitats: guerres, patiments, morts, inundacions, cataclismes, etc. I encara és més sorprenent adonar-se que totes aquestes coses eren necessàries perquè jo pogués arribar a ser. Són aquestes les raons que van fer que el meu besavi deixés la ciutat de naixement i anés a viure a la Colònia Güell, on va conèixer la meva besàvia i, gràcies a això, va néixer la meva àvia. I el meu avi matern va haver de deixar la casa pairal, perquè no n’era l’hereu, i va haver-se d’espavilar a Solsona, començant de nou. També gràcies a aquesta concepció familiar tan injusta, va conèixer la meva àvia, que vivia a la ciutat, i així va néixer la meva mare. I la Guerra Civil Espanyola va desplaçar el meu pare fins a Solsona i, gràcies a anar a aquesta ciutat, va conèixer la meva mare i, així, ara jo puc escriure aquestes ratlles. Cap d’aquestes desgràcies dels meus avantpassats jo les desitjava i eren autèntics mals per als qui les patien, però totes van ser necessàries perquè jo arribés a existir.

En alguns moments, per voler evitar tant de sofriment ens agafa com un rampell de generositat i diem que preferiríem que la Història hagués estat diferent. Si aleshores ens recorden que d’aquesta manera no existiríem, ens brolla del nostre interior una mena d’acte d’heroïcitat i manifestem que preferiríem no haver nascut, i així la Història hauria estat millor. Però, per fer aquest «gest heroic», és imprescindible existir i, per tant, adonar-se que la història va haver de ser la que va ser. Aquestes heroïcitats són molt fàcils perquè són impossibles, ja que per més que vulguem no podrem canviar la Història. És un intent de voler compensar el nostre origen i, amb aquest vernís de generositat, mitigar o eliminar tot allò que ens desagrada, però que va ser necessari per al nostre engendrament.

De fet, però, aquesta actitud que ens porta a creure’ns generosos no deixa de ser una subtil supèrbia. El ser contingent neix de mil tragèdies, o no neix. Només Déu, des de tota l’eternitat, neix sense costar cap tragèdia a ningú. L’ésser contingent neix de moltes petites i grans situacions dramàtiques. Les guerres amb Napoleó, les diferents pestes esdevingudes al llarg dels anys, les males collites que arruïnaren famílies i obligaren a desplaçar-se milers de persones a les ciutats, les guerres civils, etc., i tants d’altres esdeveniments, han possibilitat que jo existeixi. És a dir, jo sóc fruit de totes les glòries, però també de totes les tragèdies de la humanitat. Aquest és el drama de l’ésser contingent. I, a més, he d’alegrar-me d’aquesta dramàtica contingència, perquè possibilita que jo existeixi.

Voler existir sense que s’hagi produït cap tragèdia és voler ser com Déu, no acceptar ser limitat i, sobretot, no haver d’agrair a ningú la pròpia existència. Per aquest motiu, molts volen creure que la Història comença amb el seu naixement i no els interessa res del que va succeir anteriorment. Gaudeixen pensant que ells han aparegut ací, sense més, com l’eclosió d’un petit déu enmig de totes les coses. Es tornen egòlatres i tot ho fan girar al seu entorn, segons la seva voluntat i els seus capricis. A una persona que infla el seu ésser d’aquesta manera, li és molt difícil acceptar que podria no haver existit. Igualment li costarà molt haver d’acceptar que un dia deixarà de ser, ho entendrà com una mena d’insult, car ell esdevé imprescindible des del moment que ha aparegut a la Història. És un fútil intent de creure que es pot néixer sense tenir Història.

Estudiar el meu arbre genealògic. Potser ho faré ara de gran, però d’una altra manera. No m’interessen tant els noms com les històries personals. Vull conèixer per agrair i, sobretot, per treballar en el present i anar minvant les situacions injustes que avui es produeixen com a resultants d’aquesta mateixa Història. El millor que puc fer, si vull fer actes de generositat, és treballar pel bé dels que existeixen, que són els que realment podran gaudir del meu esforç envers ells.

Publicat a la Revista RE

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *