El desvetllament per la pau

pazPer Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Barcelona, abril 2013
Foto: Creative Commons

 

El filòsof J. M. Esquirol escrivia que, de vegades, la solidaritat és una mena de desvetllament, la més saludable de les cares de l’insomni, la de «no poder sortir de la vigília, de no poder-se adormir, de no poder-se abandonar a la inconsciència». Aquest és el desvetllament que ha mantingut moltes dones en estat d’alerta per a incidir en bé de la seva societat.

En aquestes dones, la formació conviu amb l’astúcia i la creativitat. Tota una tradició de vida al marge de les vies institucionals ha aguditzat, sens dubte, la generació de formes alternatives per a lluitar per les coses que han considerat necessàries o importants. I això, sostingut, fonamentalment, per una tenacitat a prova de qualsevol intent de desànim o desacreditació.

El Nobel de la Pau ha recaigut diverses vegades en dones des que Bertha von Suttner el rebés el 1905. El seu text A baix les armes va esdevenir un esperó per a la societat del seu temps: urgia descriure amb realisme què és el que la guerra genera, i quins eren els ingredients socials que, segons ella, actuaven com a còmplices d’aquella lògica perversa que duia a resoldre els conflictes per mitjà de la guerra en lloc de fer-ho amb l’ús de la paraula.

Les darreres a rebre’l ho van fer el 2011. Tres dones de llarg recorregut activista en pro de la pau i la reconciliació. Agents del canvi social i polític del seu país. El primer ministre noruec va afirmar, després de fer-se públic el nom de les guardonades, que es tractava d’un «tribut a totes les dones del món i al seu paper en els processos de pau i de reconciliació».

Ellen Johnson-Sirleaf va esdevenir, en guanyar les eleccions presidencials de Libèria del 2005, la primera dona africana que accedia a la presidència d’un govern estatal per via democràtica. Assumí un país trencat i dividit per la guerra civil, i va prometre ser implacable amb la corrupció. Poc abans que aquesta dona arribés al govern, havia tingut lloc una singular campanya encapçalada per l’activista Leymah Gbowee, assistent social i membre de la Xarxa de Dones per la Pau i la Seguretat a l’Àfrica. Una vaga de sexe va ser secundada per dones de diverses ètnies i religions amb una sola finalitat: aturar la segona guerra civil que dessagnava aquell país, cosa que aconseguiren el 2003. Aquella va ser, potser, la més pintoresca de les iniciatives, però no fou pas menor la decisió de posar barricades a les portes d’on els homes estaven a punt de trencar les converses: no els deixarien sortir d’allà sense un acord en ferm per a posar fi a la guerra.

La tríada es completava amb la periodista i política del Iemen, Tawakkul Kerman, membre de l’oposició activa al règim dictatorial vigent des de feia trenta anys en la persona de Saleh. Donada la vinculació de Kerman amb el grup de Dones Periodistes Sense Cadenes, es va considerar que amb el seu premi es donava suport també als joves bloggers que havien estat partícips fonamentals de les primaveres àrabs del 2011. Ella mateixa va córrer a dedicar el Premi a tots els joves i dones de les revolucions pacífiques que havien tingut lloc en diversos països africans, considerant que el Nobel era una victòria per a la seva revolució.

Aquestes dones, en ús de la seva llibertat, s’han adherit i entregat al que, com ja deia Von Suttner, és la millor de les causes possibles: la del pacifisme, entenent que la pau és condició de possibilitat per al desenvolupament d’una vida plena. I això, tot i que per a fer-ho, hagin hagut de desmarcar-se dels rols adjudicats.

Hi ha qui apunta que és la natural configuració biològica de la dona, preparada per a la gestació i l’atenció dels nounats, el que fa que el treball per la pau de tantes dones sigui una ferma tenacitat per a protegir la vida dels éssers humans en qualsevol circumstància. Semblaria que, com escrivia John Carlin, els habitants de «països que han patit fa poc un trauma terrible, que estan malalts i els cal guarir-se […] haguessin reaccionat, d’una banda, de forma instintiva, recorrent al caliu matern; però, de l’altra, des d’un punt de vista més racional, com si haguessin arribat a la conclusió que els vells governants egoistes i sanguinaris […] han escombrat per sempre la idea tradicional que els homes són els caps naturals de la humanitat». Tal vegada això està al darrere del clar augment del paper polític de la dona en molts països amb processos de reconciliació i reconstrucció de la llar comuna.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *