Ultimar-se

SolidaridadPer Javier Bustamante i Enriquez
Poeta
Barcelona, mayo 2014
Foto: Creative Commons

La paraula “últim” engloba moltes realitats. Podem associar-la, per exemple, a allò que passa després de tota una sèrie d’esdeveniments, al que conclou una acció. 
En aquest cas, s’emmarca dins d’un sentit d’ordre, de seqüència. El darrer o l’últim dels fills, l’última paraula, l’últim minut…

Quan acabem de llegir un llibre, d’escoltar una persona, de veure una pel·lícula, l’última emoció que acabem de sentir molts cops ens dóna la clau per poder entendre tota la resta. En aquest sentit, esperar fins a l’últim moment ens dóna una perspectiva més àmplia sobre les coses.

“Últim” està emparentat pel que fa al significat amb la paraula “fi”, finalitat. El sentit últim d’una cosa és la finalitat per a la qual va ser creada. Aquí s’enllaça el fi amb l’origen. Aprofundir en les causes últimes és anar a la recerca del seu origen, afrontar els seus límits, tant els inicials com els finals.

«Els últims seran els primers». Aquesta frase d’arrel religiosa ens fa venir al pensament la humilitat, tocar de peus a terra i saber avaluar el pes dels esdeveniments. També ens diu quin ha d’esser el nostre grau d’implicació respecte a aquests.

«El qui vulgui ser el primer, que sigui l’últim». Aquesta frase és una invitació al servei mutu. Si tots som els últims, si tots adoptem una actitud d’acollida, llavors desapareix l’ànsia de ser el primer. La competitivitat deixa pas a l’hospitalitat. Sorgeix, així, una actitud que el doctor Alfred Rubio anomenà amb el nom d’ultimitat i del qual se’n desprèn el verb ultimar-se.

Ultimar-se, en aquest sentit, és escollir el lloc últim. Es tracta d’una decisió lliure i molt arrelada en la humilitat. Perquè tampoc no és qüestió de ser l’últim per poder ser enaltit més endavant per aquesta determinació, ni tampoc d’humiliar-se per un afany masoquista o d’autoretret. Situar-se en una actitud d’ultimitat ens permet assumir totes les accepcions que hem anat esmentant sobre el que significa ésser l’últim: tenir una bona perspectiva de la realitat, aprofundir en la finalitat d’allò existent, desenvolupar el sentit de l’acollida, aprendre a ésser humil i acceptar el servei als altres com una mena de relació fraterna.

Això que diré és important. Un ha de fer créixer la ultimitat cap a si mateix. Hem de deixar de competir amb nosaltres mateixos per aconseguir l’aprovació dels altres a compte de falsejar la pròpia imatge, de no respectar la nostra singularitat per voler ser qui no som… Ésser l’últim, tal com hem dit, és anar a les deus del nostre origen deixant que brolli la persona que realment som i trobar, al mateix temps, el nostre lloc a la vida.

Si tots ens ultimem, serem els uns pels altres acollida i servei, acceptació de la realitat i respecte a allò divers. Ésser l’últim no és fàcil perquè implica treballar amb l’ego a tothora. No obstant això, quan aconseguim que la ultimitat sigui una actitud davant la vida, tot serà més senzill ja que la nostra manera de mirar la realitat naixerà de la cordialitat.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada