Canvis per la pau

dessinPer Assumpta Sendra i Mestre
Periodista
Barcelona, setembre 2014
Foto: http://cort.as/HC5l

Des de l’any 1981, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 21 de setembre com a Dia internacional de la Pau, una jornada dedicada a commemorar, a valorar, a ser conscients de la pau desitjada i tan poc assequible. L’ONU «convida totes les nacions i pobles a complir amb una aturada de les hostilitats durant tot aquest dia, i també a celebrar-lo mitjançant l’educació i sensibilització del públic sobre tots els temes relacionats amb la pau».

És un bon propòsit, però els conflictes i les guerres no s’aturen i generen més violència, amb el resultat dramàtic de moltes víctimes innocents. Tots mereixem la pau, però segons en quin indret del món un es troba, li toca viure una realitat dura i injusta que  només permet créixer enmig de la violència.

Sabem que hi ha molts interessos i sovint els ciutadans ens preguntem de quina manera podem ser portadors de pau i generar canvis favorables en bé de la persona i dels col·lectius. Però, què podem fer davant dels conflictes a gran escala? Just fa un parell d’anys entrevistava al mediador John Paul Lederach i li preguntava: com transformar els conflictes i com enllaçar el treball de gestió que realitzen els polítics amb la ciutadania? Ell deia que «tot canvia quan els polítics ho decideixen, però que depèn dels contextos de conflictivitat. La participació només es busca un cop presa una decisió; no es busca com a forma d’alliberar o d’informar». En altres paraules: «si un comença amb la teoria dels de dalt, el suggeriment és que entenguin la importància d’espais de consulta més àmplia de públic que informi, no solament que rebi. També hi ha la teoria dels de baix a dalt, que reprèn dos principis bàsics: el primer, que cal augmentar el sentit de responsabilitat; som responsables, car no esperem que sempre ens ho donin ja tot preparat. I el segon, que la pau sostinguda requereix més participació. Aquests són els principis clau per a començar la teoria de canvi i així poder afrontar la conflictivitat«.

Ell, a més, feia ressaltar algunes actituds necessàries per a crear canvis. Una actitud molt necessària és el procés d’escolta en un conflicte, perquè quan escoltes de prop, a vegades un diu: «No tinc veu, ningú no m’escolta». La sensació de no tenir veu té dos aspectes importants: un és tenir poder –és la queixa d’expressar: «em sento exclòs»–; l’altre és gairebé literal: quan jo formulo una paraula hi ha qui m’escolta i em rep; això és la conversa. El que tenim sovint avui són converses gens significatives, perquè només ens trobem tots els que estem d’acord. Ell deia que això no és significatiu, perquè és una visió parcial.

També hi ha la teoria de donar exemple. «El més fàcil és començar-ho a aplicar a petita escala per a després aplicar-ho a gran escala. Si la teoria de l’exemple funciona, crea ressò i a vegades va de pressa. Aquest fenomen també es produeix en qualsevol problemàtica o conflicte. Una situació concreta serien les escoles que tenen problemes de violència; l’escola que demostra una innovació davant d’aquest fenomen crea ressò. La teoria de canvi no és preocupar-te de tenir una política, sinó que quan identifiques que alguna cosa funciona és perquè estàs responent a la teva realitat. El que passa és que la teva realitat també està compartida amb altres i tot és molt ràpid. Allò local és l’universal».

No esperem el dia internacional de la pau per a treballar-hi, siguem-ne conscients i impliquem-nos cada dia a petita escala en la realitat quotidiana amb la teoria de l’exemple, tal com proposa Lederach i tal com expressava Gandhi: «Sigues tu mateix el canvi que vols veure en el món».

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *